“L’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules”, deia Txèkhov

Dilluns 11 de novembre de 2019MigdiaSurto a caminar de bon matí. M’ha costat desempallegar-me dels llençols, em vaig quedar fins tard pendent del recompte electoral. Fa fred. El cap de setmana ha caigut la primera enfarinada al Turó de l’Home. Tot i la mandra necessitava sortir per esbargir les cabòries. Els resultats de les votacions d’ahir van deixar-me un regust agredolç. Quan penses en els vots a nivell general, ho veus llunyà, però quan saps què han votat els veïns del teu poble, un poble de poc més de 4.300 habitants, se’t remouen les tripes de saber que un 5% ha votat extrema dreta. Pensar que són gent que viu entre nosaltres i que veuen òptimes les idees d’un partit feixista, que hauria de ser il·legal, m’escandalitza. NitEl Tsunami ha començat la segona onada, i ho ha fet amb força, convocant tothom a concentrar-se a l’AP-7 a la Jonquera per tallar la frontera amb França. No hi he pogut anar, tinc molta feina. Sento un agraïment immens per tots els que són allà concentrats, desafiant el fred i la policia. Treballo a l’ordinador, des de l’altell, però el meu cor és amb ells. M’enorgulleix el meu país, aquesta gent em representa. De tant en tant, vaig seguint les notícies, no ho puc evitar. Per sort hi ha un gruix prou important de persones i sembla que de moment no les desallotjaran. Em sento culpable per no poder ser al seu costat. M’emociono veient l’organització i el seguiment de la mobilització: com han desplaçat les estructures de ferro de la mitjana; el muntatge de l’escenari, la cuina i els lavabos; les tendes de campanya, taules i cadires de càmping… I enmig d’un vent i un fred despietat ressonen càntics de llibertat: “Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà.” Dimarts 12 de novembre de 2019NitAvui ni tan sols he pogut anar seguint les notícies del que estava passant arreu amb les accions de Tsunami Democràtic, he anat d’excursió amb l’escola al Jardí Botànic de Barcelona i he tornat fa poca estona. Arribo ansiosa per conèixer l’evolució dels fets. Aquest matí han començat a desallotjar els concentrats a la Jonquera. Hi ha hagut detencions. El fred no dona treva, però el Tsunami no s’atura i ha convocat a concentrar-se a un nou punt, entre la N-II i l’AP-7, a més, la crida a fer una marxa lenta al País Basc ha bloquejat la frontera amb França a Behobia. El mapa de les vies de trànsit fa goig. El grup Lágrimas de Sangre canta enmig dels manifestants a l’AP-7 i més tard, Txarango. Aquest és el compromís de la cultura. Aquestes accions de desobediència civil, coordinades amb la Catalunya Nord i el País Basc, enforteixen els vincles fraternals i creen llaços molt més enllà de les fronteres imposades. Música, organització conjunta, actes no violents… Som milions de gotes que fem camí juntes. Som la revolta dels somriures, malgrat que en alguns moments es faci difícil continuar endavant amb un somriure després de tanta repressió. Però aquest continua sent el nostre gran tresor, la nostra força, “inventem-nos l’alegria” com deia Vinyoli. Fem com a La vida és bella, protegim-nos amb un somriure de la intempèrie moral. Davant de l’odi reivindiquem sempre l’alegria. Dimecres 13 de novembre de 2019MigdiaSurto a caminar, els camps són glaçats i la riera baixa seca. Aquesta tardor hiverneja i encara no he tingut temps de tapar la buguenvíl·lea. Tsunami Democràtic ha desconvocat les seves mobilitzacions, han estat un gran èxit. Haig d’acabar l’article, treballaré fins tard. Dijous 14 de novembre de 2019TardaLa novel·la Estigmes d’en Ramon Mas és curta, però d’una força abassegadora. “L’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules”, deia Txèkhov. Un poble qualsevol; un adolescent en la corda fluixa entre el seny i la bogeria; la recerca de noves experiències i el sentit de la vida… La interessant combinació d’un narrador omniscient amb un diari de cartes escrites pel protagonista, que aquest comparteix amb la noia que estima. I la seva escriptura acurada, fins i tot poètica a estones, obliga a llegir amb el llapis al costat i anar marcant. En algun moment m’ha recordat la meva novel·la Pots comptar amb mi: per l’edat del protagonista, pel tema del suïcidi i dels incompresos, de la solitud en definitiva. Us el recomano i us deixo de regal aquesta frase tan potent i captivadora: “Els records guanyen amb el temps, tendeixen al mite, són un lloc segur i acollidor.”

“L’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules”, deia Txèkhov

Protegim-nos amb l’escut de l’alegria de la intempèrie moral