| 10:22
Opinió

Som davant d’un canvi de cicle irreversible per al futur de Granollers

Què serà del nostre ‘Main Street’?

1. PASSAT, PRESENT I FUTUR
El degoteig del tancament d’algunes botigues del centre de Granollers, i en especial de les d’un determinat grup empresarial –que si les meves informacions són correctes, tancarà també les de la resta de marques–, i que és només un més dels símptomes de la progressiva decadència comercial a la zona centre de la ciutat que fa temps que es va iniciar, ha encès les llums d’alarma al sector del comerç i a la ciutadania en general, fins al punt que ha estat portada de totes les publicacions comarcals, conscients tots plegats que, si no hi ha les grans marques en les zones de botigues, el petit comerç en general, aquell de proximitat que teòricament tant ens estimem però que sovint deixem de banda, es veurà molt afectat.

De fet, no és la primera vegada que es produeix un fet d’aquestes característiques. Recordo que amb l’obertura del que avui s’anomena La Roca Village també hi va haver un bon enrenou entre els comerciants de la ciutat, del qual se’n van saber sortir molt positivament, sobretot mercès a l’impuls que es va donar a Gran Centre, constituït gairebé coetàniament, endegant una atractiva política d’activitats innovadores, plena d’ofertes lúdiques i culturals, coordinades amb activitats de carrer i amb atraccions i esdeveniments públics que involucraren la comunitat local. Però, malauradament, des de llavors ha plogut força. Ni la societat és la mateixa ni el teixit format pels establiments comercials del nostre Main Street (els carrers d’Anselm Clavé, Sant Roc i Santa Anna) tampoc no són iguals. Abans estava farcit de comerços familiars amb arrels a la ciutat i ara el gruix el formen les marques globals de les grans cadenes comercials –amb aspiracions d’esdevenir empreses multinacionals, les que encara no ho són– que ni tenen arrelament a la ciutat ni gens d’interès específic en ella. A més, com que els patrons de consum han canviat i han irromput noves pràctiques i hàbits de compra entre els consumidors, aquestes grans marques globals han pitjat l’accelerador vers el downsizing i la innovació tecnològica, en els quals fins i tot les entitats bancàries s’hi han afanyat, fent desaparèixer totes les finestretes o mostradors, i el personal que hi havia al darrere, per atendre físicament els clients.

Entre els ensurts del passat, també hauríem de fer esment de la crisi econòmica iniciada el 2008 i que va significar un important factor disruptiu per al comerç d’aleshores. Ara també som davant d’una crisi econòmica important i un retraïment del flux de moviment de la gent, i podria fer-nos pensar que aquest cop això també pot esdevenir el factor principal de la davallada. No obstant això, crec que aquesta vegada la seva incidència, pel que fa a l’espina dorsal de la nostra ciutat, no representa cap element cabdal, ni té la rellevància que pot tenir en altres llocs com, per exemple, al passeig de Gràcia de Barcelona.

I malgrat que sovint afirmem que el comerç és un sector estratègic de l’economia, que sempre està en constant canvi i que sap reinventar-se cada dia, això enguany no significa res per esclarir els negres núvols que aguaiten a l’horitzó. Si les grans marques i les grans cadenes que omplen els locals de la nostra principal artèria comercial decideixen que el comerç del futur pròxim passa per altres viaranys i que ja no és necessària la presència física de les seves botigues al centre de la nostra ciutat, difícilment veurem altres marques o cadenes que vinguin a substituir-les. I sense comerç res no serà igual, perquè el comerç no és només un espai de compra, és també un factor d’animació de l’espai públic, de creació de moments i llocs relacionals i una forma significativa de marcar diferencialment el territori. El comerç dona un perfil propi als carrers i als barris.

Per això en aquests moments em sembla que debatre respecte d’aquest fenomen s’ha convertit en una qüestió de la màxima prioritat i urgència. Perquè de la mateixa manera que entenem que la ciutat és la forma més elevada de comunitat social, també hem d’entendre que la seva trama i el seu ordit són fràgils i es requereix un urbanisme intel·ligent i sensible que potenciï els usos ciutadans. I un d’aquests usos essencials és el comerç, que fa que la ciutat sigui més viva, vibrant i segura, a més de generar ocupació i activitat econòmica. Si aquest falla i no el sabem substituir immediatament per altres activitats, ens trobarem amb un doble factor urbanístic i social altament preocupant: la desertització i la desocupació.

La Carretera, rovell de l’ou comercial de Granollers / Griselda Escrigas

2. GLOBALITZACIÓ I DIGITALITZACIÓ
Avui en dia el comerç s’ha d’enfrontar amb dues grans forces disruptives: la globalització i la digitalització. Vivim una època excitant i convulsa. La transformació de la societat, de l’empresa i de la ciutat estan empeses per aquestes dues grans forces imparables. El món serà més global, digital i instantani, això ja fa temps que ho sabem. I, de fet, com que aquests són els factors que fa anys que amenacen al comerç tradicional, fa temps que ens havíem d’haver fet una pregunta clau: quina serà la repercussió que tindran aquestes dues tendències en el binomi comerç-ciutat? Molt em temo, però, que aquesta qüestió –almenys pel que fa a Granollers– mai no ens l’hem plantejada seriosament.

La primera part d’aquest binomi ja l’hem viscuda. La tendència a la globalització del comerç al detall ha produït l’anomenada clonació del ‘Main Street’, que suposa que totes les ciutats –i Granollers no n’és l’excepció– ofereixen als ciutadans una oferta comercial homogènia i repetitiva, enfront d’una oferta comercial local que històricament sempre havia estat diferenciada i única. Tot i això, a molts llocs s’ha intuït que hi ha un espai intermedi per al comerç local, però aquest només es pot assolir adoptant formats comercials globals ajustats a les realitats del mercat local. Així, encara que la globalització avanci, a les ciutats mitjanes i petites hi pot haver un espai per al creixement del comerç local. Un espai que s’ha d’aconseguir a través de la consolidació de polaritats comercials amb altres ciutats de característiques semblants, amb qui es pugui crear una o diverses àrees comercials que funcionin en xarxa, a través dels corresponents acords sobre productes, especialitats, necessitats o habilitats de cada zona o subzona que es pugui formar. Però, si no vaig errat, crec que a la nostra ciutat això ni s’ho ha plantejat. Simplement hem anat fent, i mentre el nostreMain Street, subhastat a preus d’or i adquirit majoritàriament per les marques globals que han gentrificat els petits comerciants locals, ha estat ple a vessar, ningú no s’ha preocupat de res més, ni tan sols del fet que a partir de quarts de 9, quan tanquen els llums de les botigues, desaparegui la vida del lloc, on a més, per acabar-hi de reblar el clau, cada dia hi ha menys gent resident.

La segona part del binomi anunciat és la digitalització, que és la força més convulsa que està transformant el retail, i que segurament la pandèmia ha ajudat a accelerar, malgrat que aquest sector des de fa temps ja va anticipant un canvi profund en les dinàmiques comercials locals a través de constatar una contínua pèrdua de quota de mercat en favor del comerç electrònic. El consumidor del futur, d’això ningú no en té cap dubte, serà digital. Segons Marc Prensky, l’autor nord-americà que va encunyar el terme nadiu digital, ben aviat tindrem la majoria de consumidors sempre connectats a la xarxa. Serà –de fet, ja és– un consumidor en permanent contacte amb altres persones, que vol parlar i ser escoltat, que crea els seus propis continguts i comunica les seves opinions, i que tindrà menys temps per a totes les coses que desitja, inclòs el sortir de botigues. A Espanya avui els nadius digitals són el 30% de la població i en els pròxims anys es duplicarà. Segons un estudi del BBVA Research del 2019, més de la meitat dels espanyols ja compra amb més o menys freqüència per internet i el consum en línia representa al voltant d’una quarta part del volum total de la despesa amb targeta.

I si és cert que el comerç electrònic ha arribat per quedar-s’hi i créixer, el que no s’ha d’acceptar és que això signifiqui la mort del petit comerç. Lluny de ser considerat com una amenaça, el petit comerç l’hauria de considerar com una oportunitat, com un aliat en l’estratègia de distribució omnicanal; i a més hauria de llançar-se a solucions imaginatives com les del click&collec, per posar només un exemple, que darrerament està tenint un fort auge. Em consta que alguns comerciants ja s’ho estan plantejant i s’estan fent les primeres passes en aquest sentit, tot i que alguns m’han comentat que per avançar troben un important escull en el personal. I és que, efectivament, per ser competitius en aquest nou món, els empleats ja no poden dedicar-se només a doblegar roba o embolicar regals, sinó que han de tenir coneixements en noves tecnologies, xarxes socials i màrqueting. Cal, per tant, reciclar-los perquè s’adeqüin a les necessitats del client; en definitiva, per ser més professionals, perquè, si només han de servir per ensenyar-nos l’article, això ja ho fa internet. Tant de bo tinguin èxit, perquè la seva bona fortuna serà la victòria de la ciutat, malgrat que potser aquest èxit tampoc no contribuirà a salvar la nostra principal artèria comercial, atès que la majoria de comerços que estan per aquesta labor no tenen el seu establiment a l’indret al qual ens referim. Això al marge que alguns estudis afirmen que aquesta mena de comerç de proximitat té més futur en zones residencials situades als afores, que no pas al centre de la ciutat.

3. COL·LABORACIÓ PÚBLICA-PRIVADA
Tanmateix, però, si es vol fer quelcom per preservar viu el centre de la ciutat, cal una estreta col·laboració pública-privada amb una implicació seriosa per part de les administracions i, sobretot, amb claredat d’idees i accions ràpides. I tot i que seria convenient poder fer una reflexió serena sobre aquestes qüestions, allunyada de prejudicis i oportunismes polítics, i poder ser capaços de crear espais de debat participatius i ciutadans, en els quals tinguin veu el comerç i els emprenedors, no hi ha temps per perdre. Necessitem serenitat, objectivitat i professionalitat, però també molta agilitat per construir en el menor temps possible un model comercial propi, territorial i urbà, que vertebri i consolidi el futur de Granollers com a ciutat. Perquè, en definitiva, el que no podem perdre de vista és que és el sector privat el que arrisca i inverteix i el que necessita una regulació i unes actuacions públiques transparents, estables i clares, però també urgents i diligents. I si no les té, deixarem de tenir-los com a actors estratègics. El comerç de la nostra ciutat necessita accions i ajudes immediates. Des de totes les administracions públiques, però en especial des de les més properes, s’ha de saber actuar amb celeritat per contribuir a ajudar decisivament a integrar la modernització i l’adaptació del comerç tradicional als nous temps, fins i tot, si cal, amb una nova política d’ordenació urbana perquè, comptat i debatut, planificar és induir i prevenir.

Però també pot ser que res del que he dit fins ara tingui cap sentit pràctic. Tant és que sigui perquè hem arribat tard, perquè no hi ha voluntat ni emprenedors disposats a afrontar la incerta aventura comercial que plantegen els nous temps, perquè el mercat digital posarà fi a la necessitat d’existència d’espais comercials físics, perquè en Thomas Krüger, professor d’urbanisme de la Hafen City Universitat Hamburg, tingui raó quan diu que la ciutat perdrà importància com a lloc de compres, o sigui per qualsevol altra cosa. Si no podem salvar el comerç del nostre Main Street, des de les administracions competents s’haurà de pensar en altres alternatives que hauran de passar, possiblement, per un canvi de model urbanístic de la ciutat i, en conseqüència, per un canvi radical del seu planejament urbanístic i de les ordenances municipals. S’hauran de crear noves estratègies de planificació urbana, en les quals, en moltes ciutats com la nostra, potser s’haurà de posar en qüestió el model urbanístic sorgit després de la Segona Guerra Mundial, de compartimentació d’ús de les ciutats: el centre per a usos comercials i d’oficines, la perifèria per a ús residencial. I, en el seu lloc, potser s’haurà d’anar cap un model de desenvolupament qualitatiu, caracteritzat per un urbanisme més lliure, que permeti la convivència de totes les funcions urbanes, convenientment barrejades. Per millorar la qualitat de la ciutat cal regular els usos múltiples i la diversitat que pot oferir.

Som davant d’un canvi de cicle irreversible per al futur de la nostra ciutat. El seu aspecte, característiques i dinàmiques experimentaran, sens dubte, notables canvis a conseqüència dels nous patrons de consum. I el comerç de proximitat és la baula més feble en la mutable cadena de valor detallista. És a les nostres mans començar a pensar i planificar com volem que sigui el futur de la nostra ciutat. El risc de no actuar, en un sentit o altre, serà convertir el centre històric de la ciutat de Granollers en un lloc desèrtic, en un espai públic degradat que haurà perdut tota la seva personalitat i el patrimoni urbà. S’ha d’actuar per evitar totes les externalitats negatives que la manca d’una urgent actuació pot comportar per als ciutadans. Però també s’ha de fer ni que sigui per una simple qüestió estètica: si a aquests carrers que formen el rovell de l’ou de la ciutat només hi ha edificis d’habitatges i oficines, acabarem tenint una ciutat molt trista. Una ciutat que ens pot recordar el pitjor Detroit. Perquè això no passi, les administracions públiques han d’intervenir activament en l’evolució de la zona. No fer res és una agressió a la ciutadania. Per conservar cal intervenir en els processos de canvi i, si és possible, fer-ho bé, perquè en definitiva, com va afirmar Fareed Zakaria a la CNN al final d’una llarga entrevista en la qual repassava la situació urbanística de diverses ciutats a causa dels daltabaixos produïts als darrers mesos, “si Nova York [i podríem substituir el nom pel de Granollers] s’enfonsa, no serà per la pandèmia, sinó pel mal govern”.