Celebro que soc mediterrània i que la perspectiva de terrasseta, sol i cervesa freda em sembla un regal de la vida.

Dimarts, 19.25h de la tarda. No, no patiu, que no inicio pas un dietari. Això ho deixo per a la mestria de la Teresa Sagrera i el seu dietari de l’altell. El que em ve de gust dir-vos és que encara estic bé al sol, arran de terra, al jardí. Que ha fet un dia esplèndid i que, per fi, la màniga curta m’ha vingut de gust. Moltíssim.
M’adono que soc mediterrània. Jo, que sempre parlo de viure a París, que envejo Londres, que somnio amb les terres d’Escòcia, sé que, en realitat, nomes m’interessen com a certa idea de la modernitat, de les societats avançades, d’un benestar social que s’associa al nord. Que, en realitat, si m’apartessin del sol –d’aquest sol– i del mar – d’aquest mar– m’aniria pansint, com les flors de la meva terrassa, amb tanta pluja i tant de fred i tant de gris a tot arreu.
Aquest ser mediterrani, aquest ser d’aquí, suposoque també és una manera de fer i reconec que ara que parlen d’obrir els bars fins tard, cloure el confinament nocturn, obrir comarques i perspectives, em sento una mica més feliç, esperançada de recuperar una certa joia de viure que tinc com adormida. I sí, penso en cervesetes fredes en terrasses amb una llum de capvespre i una certa xafogor i penso en sandàlies de tires i samarretes de tirants i no, no ho canvio per res. Per gairebé res.
Parleu-me de Sicília i aquell mar i aquell ristretto negríssim i del sud de França, si voleu, que té el mateix mar i la mateixa llum. I digueu-me que aquest allargar dies, aquest viure al carrer, aquest notar el sol a la cara i sentir-se extasiat de calor i de llum i de vida bé valen una mica de ser a la cua d’Europa per a tota la resta de coses.
Que no, que ja sé que no i que no canvio una bona educació ni una vida cultural de primer nivell ni uns governs menys corruptes per unes hores de sol i unes cerveses fredes, però, ara mateix, després de tants mesos d’hivern, per què no. No han estat només els d’aquest hivern passat els mesos que cal superar –que això ja ho sabeu– ni els de després, els de la pluja i la boira –tampoc no parlo de la pluja i de la boira de la setmana passada–, només que ens cal aquest mar, aquesta llum, aquestes terrasses i aquest tornar, a poc a poc, a sentir el sol que s’extingeix al final del dia sobre la nostra pell.
Penso aprofitar tant com pugui cada trosset d’aquest estiu que sembla que ens regalaran les vacunes, les onades de la Covid un mica menys fortes cada vegada i les ganes acumulades de tantes i tantes coses. Celebro que soc mediterrània i que la perspectiva de terrasseta, sol i cervesa freda em sembla un regal de la vida. I la vida, ja ho sabeu, no regala mai gaire res.
Són gairebé les 8 del vespre i les muntanyes continuen brillant de tons verds i marrons i em sento esperançada. Com si fos poc.