Quan arriba aquest temps, és moment de casaments, i us puc assegurar que la millor manera d’aprendre aquest ofici és treballant amb la gent

Sí, vull començar l’article donant les gràcies. Gràcies a tots els qui us heu emocionat amb el projecte Mare meva!, però sobretot gràcies a les dones que l’heu fet possible. Per als qui no ho sapigueu, Mare meva! és un projecte-homenatge, un reconeixement a 26 dones que en total sumen més de 2.000 anys de vida, història viva de la nostra ciutat de Granollers. Alhora, un homenatge a les Dones, en majúscula i, de retruc, a la gent gran. Quan em vaig proposar la idea de retratar aquestes dones, mares dels meus amics, no hauria pensat mai que arribés a tenir un ressò mediàtic tan bèstia. Estic segur que hi ha hagut aquest ressò senzillament perquè se’l mereixen. De nou, gràcies, donasses, per deixar-vos fotografiar i immortalitzar la vostra dignitat. Però vinga, som-hi, no parem! És abril, el mes de les flors per excel·lència, i un cop cada quatre anys els retratistes del país ens posem les piles per immortalitzar els nostres candidats i la seva gent. A la política municipal, l’avantatge és que coneixes realment les persones. Així, és més fàcil per al fotògraf fer sentir còmode l’alcaldessa o l’alcaldable de torn, buscar la perspectiva adequada i aconseguir que la seva mirada transmeti confiança i positivisme. Després vindran els de la resta de la llista, la fotografia de grup, la instantània espontània… i tot plegat, lligat amb l’estil, la ubicació, l’hora adequada per fer la sessió… Tot està pensat, però alhora tot té marge per a l’espontaneïtat i, sobretot, la comoditat: el pentinat, el maquillatge, la roba. I en aquest sentit, sort que hem tingut un mes de març assolellat, perquè aquesta campanya cau gairebé a l’estiu, i no quedaria bé que, mentre ja anem amb màniga curta, els candidats i les candidates sortissin amb bufanda als tríptics. Sort n’hi ha del responsable de campanya de cada partit, amb qui es poden compartir tots els detalls tècnics. A banda d’això, però, el fotògraf també ha de fer d’animador –i fins i tot d’actor– per aconseguir un somriure de bon matí, i que no sigui massa… ni massa poc. No són retrats per a la família, ni per a la parella, ni per als amics, sinó per a tots vosaltres, els electors, que al capdavall sou els qui voteu. Dit això, comença la campanya. De fet, la paraula campanya és d’origen militar, i el cap de campanya ha de ser un bon estratega per derrotar l’enemic. I és que això no deixa de ser una guerra… CARES DE SORPRESA I D’ALEGRIA I quin camp de batalla tan divers! Això de la barreja sempre m’ha agradat. Tinc per costum organitzar sopars a casa, amb amics de diferents àmbits. M’agraden les cares de sorpresa i d’alegria quan es retroben, les tertúlies i la disbauxa. També m’agrada organitzar festes i concerts, com al Mirallet, a l’estiu, on ens reunim bona part del teixit nocturn de la nostra ciutat. Tenim edats i costums ben diversos, però, com diu l’amic Màrius, la diferència ens fa ser iguals. Per això també m’agrada col·laborar amb entitats diferents i en mil projectes. Ara, per exemple, som en plena època del “Sí, vull”. Quan arriba aquest temps, és moment de casaments, i us puc assegurar que la millor manera d’aprendre aquest ofici és treballant amb la gent; en aquest cas, nois i noies de 30 i 40 anys que tenen les idees clares. I és que la joventut és qui domina les noves tecnologies, les xarxes socials, i fan que t’adaptis a cada moment, a cada situació. T’obliguen a ser original i creatiu. Sempre m’agrada pensar que quan un parla, l’altre escolta, i parlant i escoltant et vas coneixent, i al final només s’estima allò que es coneix. En definitiva, diria que l’ofici de fotògraf t’ensenya coses a cada moment. Vius moments emocionants i coneixes persones noves cada dia, persones que pensen diferent, amb gustos molt diversos (música, llibres, ball… i ja que parlo de ball, deixeu-me recordar que aquest cap de setmana tenim l’Esbartiada: no hi falteu!). El que és clar és que les arrels estiren i jo sempre dic que el fotògraf ha de ser com un arbre, amb bones arrels, però també moltes branques. Perquè així, si se’n trenca una, en queden d’altres per anar trampejant. I ser-hi sempre, a les verdes i a les madures, com els arbres, que van canviant amb el pas de les estacions, però sempre es mantenen ferms. L’important, doncs, és tenir un bon objectiu… i l’òptica molt lluminosa! Així aconseguirem acompanyar i donar visibilitat a tothom i, en especial, a aquells que queden més amagats, els qui pateixen en silenci. Tots som part d’aquest gran arbre i en rebem els fruits! Abraçada i seguim!

Quan arriba aquest temps, és moment de casaments, i us puc assegurar que la millor manera d’aprendre aquest ofici és treballant amb la gent

Sí, vull!