Convivim amb la mort tota la vida

Dilluns 16 de setembre de 2019 Nit Sopo aviat, en part, perquè ja no sé on tinc la verdura del migdia, ni la fruita de la tarda. I perquè, aquest vespre, hem quedat a Ràdio Vilamajor per parlar de la festa del Vilamagore i de Confidències d’una reina. Gaudeixo in situ del programa L’Ànima dels llibres, conduït pels bibliotecaris del poble. Té aquell aire fresc i despreocupat que tenen les coses vives, fetes amb amor i alegria: somriures, complicitats, rèpliques, intervencions inesperades... Hi he anat acompanyada de la Judit Lucchetti, la directora del teatre, i la Martha Garcia, la presidenta del Vilamagore. Em sento tan còmoda que se m’oblida que soc una convidada. És una conversa entre amics retransmesa. Em captiva especialment una de les recomanacions literàries: Visc, i visc i visc de la Maggie O’Farrell. Un llibre on l’autora explica 17 moments de la seva vida en què va estar a punt de morir, i com aquest contacte amb la mort va condicionar de manera determinant la seva manera de viure. Surto de la ràdio i continuo pensant en el llibre de la Maggie O’Farrell. Pujo al cotxe i condueixo fins a casa, hi dono voltes i més voltes. Arribo a casa. Al cap de no gaire estona me’n vaig al llit. No hi puc deixar de pensar. I penso que, probablement, no hi ha res que marqui més la nostra vida que el contacte amb la mort. Cerco entre els plecs de la memòria les meves trobades amb la mort. El primer contacte, no el recordo, malgrat ser prou important, el conec perquè a qui va marcar especialment va ser a la mare, que me l’ha explicat un munt de vegades. Tenia tres mesos, el meu avi patern –que vivia a casa– era tuberculós i em vaig contagiar. Em van haver de punxar 137 injeccions d’estreptomicina, una cada dia. No podia continuar convivint amb el focus d’infecció. Per això, passats aquests quatre mesos i escaig, me’n vaig anar a viure a casa dels avis materns durant més d’un any, a Santa Maria de Palautordera, separada del pare i la mare. La mare venia gairebé cada dia, a peu. Allà vaig aprendre a dir les primeres paraules i a caminar. Afortunadament vaig guanyar el pols. Convivim amb la mort tota la vida. La primera mort que recordo, d’una manera especial, és la d’aquest avi que jo sempre havia vist malalt. Tenia 7 anys. La meva germana petita i jo ens vam quedar a casa d’uns veïns, no vam anar a l’enterrament. Recordo, que quan vaig tornar, el pare se’m va abraçar fort. Em va resultar molt estrany, era un home poc donat a les mostres d’afecte espontànies. Malgrat ser una nena, en aquell moment, vaig percebre la seva immensa fragilitat, segurament per això, m’ha quedat estampada la imatge a la memòria. Trenta anys després, em tocaria viure la seva mort per accident. Sens dubte, fins al dia d’avui, és la mort que més m’ha marcat. I que, m’ha ajudat a aprendre a viure d’una manera molt més conscient. Dimecres 18 de setembre de 2019 Migdia Fa molta calor. Es respira una bafarada calenta, com un esbufec immens. Potser de tant esbufegar hem creat entre tots aquesta alenada caldejada, que fins i tot mareja. Altra vegada hi haurà eleccions a Espanya. Perquè no es posen d’acord. Perquè ja els va bé. Perquè tant els fa, o millor dit encara, perquè encara els va millor anar fent l’orni. Potser pensen que ens ho aniran preguntant fins que diem el que volen sentir. Divendres 20 de setembre de 2019 Migdia Ja fa dos anys d’aquell dia pel qual us acusen de rebel·lió. Dos anys i continueu injustament tancats. I tot plegat es fa tan difícil que no em passa coll avall. I més, aquests dies, ara que s’acosta la sentència i que res fa preveure que serà justa, perquè en cap moment han buscat que ho sigui. No hi pot haver justícia darrere d’aquell qui cerca revenja. Dissabte 21 de setembre de 2019 Migdia Plou, però no s’acaba el món. Estem en alerta de pluges fortes, però afortunadament sembla que al poble no s’acompliran les prediccions. Vaig al mercat a comprar la fruita i verdura de la setmana. I després, m’escapo a veure la inauguració de l’exposició d’“Els goigs del Baix Montseny” a la Mongia de Vilamajor. Tarda Una novel·la ha de fer pensar i emocionar, ha de remoure els sentiments, quan això passa és perquè l’autor ha estat capaç de crear una atmosfera que t’ha obert les portes a visitar aquell lloc que ha pintat amb la força de les paraules. Feia temps que no plorava llegint un llibre, he plorat amb la novel·la El primer piteu, de l’Alfons Cama.

Convivim amb la mort tota la vida

Som, també, totes les nostres morts