Cada jove MENA té un nom, però en ser al carrer és com si el perdés i passa a formar part d’un grup amorf d’éssers que es busquen la vida

Donem nom a cada nounat, l’hi posem amb cura, afecte i sovint amb una càrrega simbòlica notable. Ens plau que ens cridin pel nostre nom. La majoria dels nostres infants aprenen les primeres lletres amb les que dibuixen el seu nom. El nom és allò que tenim més nostre. Fer desaparèixer el nom és fer-nos desaparèixer. Primo Levi a Si això és un home (Balancí, 1996) diu: “Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho [...] El meu nom és 174.517. Ens han batejat ...” La Laia, exalumna, treballadora social en un centre d’acollida per a adolescents migrats no acompanyats, m’exposava la situació de col·lapse que viuen i m’explicava la història d’un d’aquests nois: en pocs dies es quedarà al carrer perquè, en fer els 18 anys (reals o determinats per llei), ningú se’n farà càrrec. Ell és, de moment un MENA, un menor estranger no acompanyat. El mateix dia vaig llegir que Cristina Cattaneo, professora de Medicina Legal a Milà, havia posat els seus coneixements, temps i esforços a posar nom a qui ella denomina “víctimes del Mediterrani”. Del que narra Cattaneo en el llibre Naufraghi senza volto. Dare un nome alle vittime del Mediterraneo, n’ha sortit la història d’un altre menor, aquest de 14 anys, que portava la llibreta de notes cosida a la roba. En el pensament il·lusionat del jove hi devia haver l’esperança que, en arribar a Europa, les seves bones notes li obririen les portes d’un futur. Cada jove MENA té un nom, però en ser al carrer és com si el perdés i passa a formar part d’un grup amorf d’éssers que es busquen la vida. Ell també té il·lusions, esperances, desigs i un projecte de futur, com molts dels nostres joves. Cada cos recuperat del mar mostra la magnitud d’una tragèdia humana i exemplifica qui som. Cattaneo diu: “El cos d’un immigrant ha de tenir la mateixa dignitat que qualsevol altre”, i Levi: “Molts, individus o pobles potser consideren, més o menys conscientment, que tot estranger és enemic. En general aquesta convicció jau al fons de les ànimes com una infecció latent.” Potser no és un sistema de pensament però aquests actes ens avisen del perill que es descontroli la bèstia. Potser els nostres adolescents han de llegir Levi, abans de poder votar! Tots hem d’aprendre a salvar els vius per no haver de posar nom als morts.

Cada jove MENA té un nom, però en ser al carrer és com si el perdés i passa a formar part d’un grup amorf d’éssers que es busquen la vida

Tenir un nom