Vivències

17 DE FEBRER DE 2020 L’àvia està molt malalta. Se senten notícies inversemblants des de Wuhan, però és molt lluny. Parlen d’un nou virus. No interioritzem gaire el problema, igual que quan parlen a la tele de guerres i morts: són massa lluny. Què està passant? La iaia ha mort. Ja no hi és. Continuen arribant cada cop més notícies d’aquest virus nou. S’està acostant una epidèmia. Se’n parla d’Itàlia. Encara és prou lluny. Comencem a tenir la mosca darrere l’orella. “No patiu”, diuen. “Aquesta Covid és un virus semblant al del grip, d’entrada infecta menys.” Ens ho creiem i encara és prou lluny…

5 DE MARÇ DE 2020 Inaugurem l’Edifici del Coneixement a l’Hospital de Granollers. S’hi parla del tema sense mascaretes, amb petons, encaixades de mans i abraçades. Comença haver-hi persones que ja no volen fer-ne, de petons, i que mantenen les distàncies. Ja no sembla tan lluny.

Primers casos de la Covid a l’Hospital, primera setmana de març. S’avisa el Centre Epidemiològic i els derivem a l’Hospital Clínic. Tot sota control. En un no-res, però, en venen més i ja no els podem derivar. S’inicien circuits nous a Urgències dins la incertesa i el desconeixement. Precaucions amb els equips de protecció individual (EPI)? No en tenim prou. I els espais? No n’hi ha suficients. Ja el tenim aquí. Quan ingressem els primers Covid a la sisena planta, proposo d’acollir-los a l’últim tram de la unitat, separada de la resta amb una catenària, i que els pacients siguin atesos amb un equip d’infermeria únic, per no barrejar. No en sabem gaire, però ja és aquí. Aquesta sectorialització dura un sospir. Comença l’escalada. Ara sí, ja el tenim aquí dins! Com ens organitzem? Què hem de fer? Per on creixem? Urgències, UCI, llits… Iniciem una carrera trepidantment caòtica, angoixant i frenètica. Comitès de crisi, informacions, normatives, protocols, EPI (FFP2, FFP3, quirúrgiques, bates, ulleres, pantalles). No, no en tenim prou. Iniciem formacions, tampoc no en sabem prou: ventilació mecànica no-invasiva (VMNI), alt flux, col·locació d’EPI, etc. Si això continua augmentant, per on podem créixer? Ja és aquí, sí. A les UCI intubem, pronem… No en som prou, no en sabem prou, no tenim prou respiradors, què podem fer?

Continuen venint malalts que necessiten un llit. Cada cop n’hi ha més. On els podem posar? A totes les plantes hi ha Covid, a més de l’hospitalització a domicili. Fins i tot pensem en consultes externes. No n’hi ha prou, què podem fer? Els professionals es contaminen. Confinaments, aïllaments, quarantenes, contactes estrets, proves PCR. No en som prou. Què podem fer? Miro darrere meu i no hi ha ningú més. Estem envoltats de pors i angoixes. Separem els equips, iniciem el teletreball per qui pot, ens fan falta més professionals. No en som prou.

13 DE MARÇ DE 2020 El país s’atura. Confinament total. L’hospital també s’atura. Tot queda tancat, aturat: les consultes externes, els hospitals de dia, els quiròfans. A hores d’ara, dins d’aquesta realitat, es tracta d’anar tots a l’una, enfocats a combatre la situació, a fer-ho al millor que puguem, a sobreviure i a salvar vides. Endavant! Som-hi!

Miro darrere meu i continuo sense veure ningú més. Tot es transforma en comitès de crisi, reforços, muntatges i desmuntatges de nous espais, de llits, d’aires comprimits, d’oxigen, de videocàmeres, de monitors, de respiradors, d’EPI. L’hospital es tanca del tot. Silenci. Buidor. No hi entra ningú, ni tan sols les famílies. Els malalts resten sols, espantats, enyorats, envaïts per la por i la tristesa. Ajudem amb videotrucades emocionants i tendres, un donar la mà… Tot són plors.

Miro darrere meu i no hi veig ningú més. Vaig a veure la meva gent i què hi trobo? Ulls de pànic, de cansament, d’incertesa, però en estat d’alerta, en lluita, amb cara d’astorament, buscant en mi un final d’aquest túnel. No tinc res, però soc aquí. Què voleu? Què necessiteu? És real tot això que està passant? És cert? És un malson?

La reacció global és espectacular. Tots els professionals s’han abocat a lluitar contra la situació. La majoria s’ajuden, es reforcen, es fan costat, riuen i ploren junts. No hi ha diferències de disciplines. Els especialistes passen visita; els anestesistes, els pediatres i altres amb coneixements en pacients crítics van a les UCI, el lloc més cru, el més patètic, on la malaltia fa més estralls, on les persones malaltes de Covid poden desembocar en la desconnexió de la consciència, en la pèrdua d’autonomia, on la seva vida resta a les nostres mans. Tots els sanitaris lluiten fins al desgast per poder salvar aquella vida. És en aquest tram d’incertesa, de patologia nova, de manca de coneixements terapèutics, de recursos tècnics, de protocols nous cada dia, on tots hem tingut aquella persona estimada que la Covid se l’ha emportada de forma punyent, salvatge i sense precedents. Però… endavant, som-hi.

Cada demà surto de casa: silenci i buidor a les carreteres. Arribo a l’hospital i no hi ha cues ni hi ha moviment, tan sols Covid, res més que Covid. Més comitès de crisi. Ens trobem amb l’equip d’infermeria, tots els ulls dirigits amb ànsia cap a mi: com seguim? No és un malson? És real.

Miro darrere meu i trobo el meu equip. Cap on hem d’actuar? Cap allà? Doncs som-hi: tots a l’una. Es creen entre nosaltres grups de suport emocional i logístic. Hem d’ajudar els companys, que no els falti res, que no els falti ningú. Endavant, som-hi. No hi ha dia, no hi ha horari, tothom lluita, l’hem de vèncer. L’adrenalina ens fa avançar. Les estones amb els companys, els somriures histèrics, de pànic i descontrol. La paraula tranquil·litzadora, la decisió ferma –convincent o no–, però ferma. Hem de ser-hi, allà on ens necessiten. Ens repetim que no els falti res, que no els falti ningú. Torno cap a casa cansada, trista, i hi trobo serenor, pau, un oasi real sense Covid. Quant durarà? Ens deixarà en pau?

Tot ha canviat. La gent se sent sola, sense poder abraçar els fills ni els avis ni els amics. Amb una mica de sort, només a prop el company o companya de camí. Gaudim d’aquest oasi. Demà hi tornarem, no sabem què ens esperarà, però hi hem de ser.

Se’ns afegeixen persones voluntàries, estudiants, jubilats. Tenim professionals aïllats a casa seva. Necessitem mans i augmenten els casos. S’ha de donar resposta a les famílies, estan molt espantades i angoixades, igual que els malalts que estan completament sols. Només infermeria omple les 24 hores d’aquests buits. No som herois, som professionals. Els psicòlegs ens ajuden, no només als malalts i a les famílies per telèfon, sinó també a nosaltres. La línia és molt fina i el control emocional es fa molt complicat. Però endavant, som-hi.

Bates, mascaretes, ulleres, pantalles i guants. Barreres comunicatives que generen estrès i aïllament a nosaltres mateixos i als malalts. Alcohol a les mans, finestres obertes encara que faci fred, pulsioxímetres, oxigen. Ofec i pànic. Pacients que ara estan bé i en hores es compliquen; amb una mica de sort van a l’UCI i uns se’n sortiran i altres no tindran tanta sort. La vida se’ls escapa entre ofec i bufec. Sols. Sense ningú de família. Infermeria és allà les 24 hores, amb tot l’horror que això implica. Es trucarà a la família i vindran (o no). Trencaran tota connexió amb la vida entre un ofec i un bufec. Ni vetlla ni enterrament com cal. Solitud, buidor, pena, desconcert, ràbia. Aquest és a partir d’ara el nostre dia a dia. Això no s’atura. Fins quan?

Més comitès de crisi, simptomàtics, asimptomàtics, PCR, aïllaments, quarantenes, mascaretes, FFP2, FFP3, quirúrgiques. No n’hi ha prou. Què podem fer? Podrem aguantar? Protocols canviants, informació a les famílies, més formació d’EPI, cohorts sí/no, desabillaments sí/no, UCI, semicrítics, ventiladors –en tenim pocs–, podrem ventilar tothom? La incertesa ens venç, ens angoixa i tortura. Tothom espera de nosaltres. Què podem fer més? Aguantaran? Aguantarem? Fins quan?

20 DE MARÇ DE 2020 En no-res s’ha multiplicat com una pel·lícula de terror: a l’hospital només existeix Covid. Les coses urgents, no sabem ben bé per què, no arriben. Por pel confinament? Demanem prestada la segona planta, la de psiquiatria de Benito Menni. Marxen i en menys de dos dies es munta una unitat d’hospitalització d’aguts no-Covid per poder atendre totes les urgències que vagin venint, encara que siguin poques. Manteniment, neteja, magatzem, farmàcia, infermeria. Tothom fa el miracle dels canvis en un temps rècord. Agafem infermeria de qualsevol lloc, professionals fora de les seves àrees de confort i de coneixement. Es necessita ajuda i, espectacularment, amb una energia inusitada, organitzen una unitat en un tres i no-res i comencen a cuidar les persones malaltes. Som-hi. Sí, però només cal mirar-les als ulls: por, cansament. Fins quan?

De cop i volta ens apareix un hotel; espais per ubicar malalts post-Covid que no poden estar a casa seva. S’omplen tres plantes a una velocitat de vertigen portat per professionals de consultes externes i jubilats. Som-hi. Tot plegat ajuda a buidar una mica els llits de l’hospital. És un espai poc adequat per tenir-hi malalts, però tot suma i, si s’ha de fer, es fa. I amb convenciment i força. Cal cuidar les persones malaltes. Tan sols ronda pel cap: fins quan?

Necessitem material EPI urgent. La necessitat supera la disposició que en tenim. La població confinada fa cap arreu de la comarca per aconseguir-ne com sigui amb el que sigui i amb el material que es pugui. Bates, mascaretes, pantalles, llits, menjars i altres coses arriben a l’hospital com un riu de generositat. El missatge cap als professionals és: “Aguanteu.” “No defalliu.” “Us necessitem.” A nosaltres se’ns escapa: “Fins quan?”

No m’hauria imaginat mai el protagonisme que té la morgue. Viu els pitjors moments de la seva història, moments de desbordament. Els difunts no ens hi caben, els circuits amb aquesta demanda no estaven pas previstos. Tots els que podem ens hi posem: informàtica, infermeria, la funerària, magatzem i manteniment. En dos o tres dies, s’han habilitat quatre cambres frigorífiques més i una aplicació informàtica per controlar telemàticament l’activitat. És un anar i venir de bosses hermètiques mai vist. Infermeria els va baixant i ubicant a les càmeres. Sembla un malson, una pel·lícula de por. Cossos de persones que han mort soles, embolcallades en bosses hermètiques que duen una etiqueta amb un nom i uns cognoms. La situació és molt complicada. S’ha d’estar serè, tenir molt de suport i, si es pot, prendre-s’ho amb certa fredor. Darrere de cada persona difunta, hi ha una família destrossada, que no ha pogut reaccionar i entendre aquesta situació kafkiana que ningú de nosaltres, en el nostre món, no ens haguéssim pogut imaginar mai de viure-la avui i, qui ho sap, podria ser la nostra demà. Tothom s’hi posa, es crea un circuit ràpid amb la sensibilitat més gran possible. Es crea un pla d’informació i resolució dels circuits que els treballadors de la funerària fan amb molta professionalitat. Tot és molt dur, molt trist, inversemblant.

Els malalts no paren, continuen venint. Això és un no parar, això és un no viure. No ens podem detenir, hem de seguir. Traslladem mares i nadons: tots cap a la Mútua del Carme per poder ocupar les seves unitats. S’obre la segona planta de l’Àrea Ambulatòria; de moment, 13 llits. N’estem esperant més, no en tenim tants. L’adequació de consultes com habitacions és increïble. Dins de les nostres possibilitats, anem organitzant equips d’infermeria a totes les unitats reforçats per estudiants de quart d’Infermeria i de Tècniques en Cures Auxiliars d’Infermeria (TCAI). Intentem barrejar experteses, energies, coneixements i voluntats. S’observen carones de pànic, d’incredulitat que deixen entreveure la Pregunta: fins quan?

23 DE MARÇ DE 2020 Avui ja tenim 66 professionals aïllats. Restaran a casa seva, tancats en una habitació, amb por d’haver contagiat la seva família, amb la inquietud de no poder treballar i que saben tot el que està passant a l’hospital. Seran set dies d’angoixa i nervis abans no tornin a la feina. Continuen venint, Déu meu, prou! Es comença a parlar de zones d’hospitalització de campanya: totes les plantes de l’Àrea Ambulatòria –incloent-hi els vestíbuls–, l’hospital de dia Sant Jordi, la cafeteria, el menjador laboral, l’Edifici del Coneixement, la capella, la sala d’actes… Si això és un malson, no és possible. Prou. Aguantarem? Fins quan?

Les UCI es multipliquen: a l’UCI-1, 10 pacients; a l’UCI-2, fins a 28; semicrítics a la tercera planta C, 15. Tot és Covid i deixem la Unitat de Recuperació Postanestèsica (l’URPA) amb 10 espais per als no-Covid. Això són moltes infermeres. Podrem respondre-hi? Podrem cobrir-ho? Prenem infermeres d’Urgències, dels quiròfans, del Niu i d’altres unitats. Només cal que tinguin una mica d’expertesa; unes s’ajuden a les altres. Els metges, igual. I tothom que pregunta: fins quan?

Vaig a veure les infermeres. Em col·loco els EPI que han de portar per adonar-me del que senten, el que noten, la incomoditat, la pressió, la sufocació, la dificultat de bellugar-se i de comunicar-se. S’entelen les ulleres, no sento el que em diuen. Tan sols els veig els ulls. I són tristos. El que impressiona és el silenci relatiu en un espai completament ocupat per una activitat frenètica, en lluita per la vida. Frases colpidores: “No se n’ha sortit.” “Aquest va millor.” L’alta d’un pacient se celebra amb plors d’emoció i el sentiment d’haver vençut el monstre. Però només dura un instant: s’aturen, s’agafen de les mans i ens fem una foto. No som herois, som professionals. Em tanco al despatx i ploro. Tenim més de 300 malalts ingressats. Les mares i els nadons amb la seva UCI són a la Mútua del Carme. A Materno s’ha muntat una Unitat de Cures Respiratòries Intermitges (UCRI) –o sigui, semicrítics– i la unitat de Pediatria és plena d’adults. Tot està girat com un mitjó. Fins quan?

Hospital General de Granollers (Arxiu Carme Tusquellas)

25 DE MARÇ DE 2020 S’atura l’afluència frenètica i tothom volem creure en la desescalada. Déu meu, si no fa ni un mes i sembla que ha passat una eternitat. Fa l’efecte que per l’hospital ha passat un tsunami devastador i que ben aviat començarem a treure les runes, a refer els carrers i les cases per tornar a la normalitat. I ho farem amb aquella esperança d’haver fet tot el que hem pogut, amb la dificultat de tenir els recursos òptims per a la situació i, ara, amb la il·lusió de poder contestar el fins quan?

Comencem a intuir la llum al final del camí. Estic molt orgullosa de com ha lluitat infermeria, de com el meu equip ha estat impecable, units en pinya per donar resposta a allò que era a les nostres mans, amb l’adrenalina al nivell més alt, amb la visió de lluita conjunta que els ha donat un estat de força i de positivitat que m’ha sorprès. Soc feliç, però el meu sentiment també gira entre el pes de la responsabilitat i la impotència de no haver pogut fer res més.

5 DE MAIG DE 2020 Es comença a veure la llum. Les plantes van fent el retorn a la seva normalitat. Els pacients que han estat confinats a casa també ens necessiten. Iniciem l’activitat no-Covid a poc a poc: quiròfans, consultes externes, tècniques especials… Comencem a buidar plantes de Covid, netejar, desinfectar, tornar a muntar –som-hi!–, amb la il·lusió d’haver vençut al monstre i d’haver guanyat una guerra. Però el nou escenari és massa enredat. Tots els malalts són sospitosos fins que no es demostri el contrari. Qui és positiu i qui és negatiu? Ara tocar fer PCR a tothom.

Entre meitat i finals de maig es tanca l’hotel, retorna la pediatria i l’obstetrícia que era a la Mútua, deixem la planta de Benito Menni i el CatSalut ens paga els 10 llits d’UCI extra i volen que els mantinguem oberts. D’agraïment, també ens fan una petita paga de reconeixement. Tothom encara es troba enfocat a les urgències, que no hi hagi pacients als passadissos. A tots se’ls fa la PCR i el resultat no s’obté fins que han passat 24 hores.

Es tornen a veure somriures, somriures continguts. La nova normalitat és plena d’incerteses. Seguim amb les PCR per a tothom; encara tenim professionals aïllats i necessitat d’EPI; fem contínuament cohorts i desabillaments i posem i traiem reforços; traslladem d’unitats els pacients no-Covid que han sortit positius i s’obren les consultes externes amb nous procediments de prevenció; mantenim la restricció de visites, fent videoconferències amb tauletes i mòbils a les famílies; tenim necessitat d’infermeres per a la nova UCI i augmenta l’activitat quirúrgica; es continua amb el teletreball i la teleassistència; es posen fons de solució alcohòlica per tot arreu i es parla de dispensadors, de mascaretes FFP2 per als professionals. Endavant, som-hi.

28 DE MAIG DE 2020 Les últimes dades: malalts, 20 (més 5 a l’UCI) i 19 sospites. Total d’èxitus, 92. Professionals: 1 ingressat, 1 aïllat i 9 en autovigilància. Comencem a respirar. Entrem en aquesta nova normalitat, gens normal, fins que arriba l’estiu, la calor, el sol. Les vacances ens acosten un pèl a la realitat d’abans. Desconnectem, descansem, respirem, gaudim, oblidem, tornem a somriure, però ens preguntem: fins quan?

24 DE JULIOL DE 2020 Entra la Covid al nostre centre geriàtric Adolfo Montañá. Tota la primera onada en verd, sense cap persona contaminada, i ara, de cop i volta, comencen els positius. No pot ser. Córrer, ràpid, els hem d’aïllar, treure de l’habitació per poder desinfectar. En comitiva, comencem a buidar les cambres, una darrere l’altra mentre aïllem els positius. Sempre recordaré el dia que vaig buidar una habitació concreta. Al rètol de l’habitació hi deia: “Senyora Antònia.” Endreço les seves coses en capses i bosses de plàstic: la roba, les sabates, els dibuixos dels nets, les fotos, les espelmetes… fins a deixar-la buida. I així mateix em sento jo: buida. Només de pensar que he posat tota la vida de la senyora Antònia en capses i bosses i que restaran a la pila d’un magatzem durant dies i que es tornarà a muntar –o potser no– més endavant m’entristeix. Després de trasllats, ingressos a planta d’aguts, de PCR setmanals, desinfeccions, aïllaments a les habitacions, sense visites, solitud, tristesa… finalment tornem a una residència verda, que es manté a dia d’avui.

Es comença a parlar de la segona onada. No m’ho puc creure. No podré. No pot ser. Nous plans de contingència, reserves d’EPI. Ja hi tornem a ser: 10 professionals positius i 20 d’aïllats. Se’ns contaminen a fora, amb les famílies, amb els amics. No pot ser. Ens estem quedant sense cobertures, els professionals estan molt cansats, no podem anul·lar-los les vacances, molts no van fer les de Setmana Santa. Han de descansar. Déu, com ho farem? Pagant extres, guàrdies localitzades, doblant torns, reforçant amb TCAI, amb estudiants? Fem una convocatòria exprés: necessitem més de 50 infermeres.

31 D’AGOST DE 2020 Iniciem un altre cop l’escalada de les unitats. No m’ho puc creure. Ara s’ha de mantenir tota l’altra activitat, les persones emmalalteixen i pateixen, no només de la Covid. Aquesta convivència ens fa molt complicat el dia a dia. Els espais són insuficients, els professionals que en la primera onada havien deixat tota la seva activitat i es van dedicar a la Covid ara no poden. Ens falten professionals metges i sobretot infermeres. Al mateix temps, les àrees bàsiques i altres hospitals més grans estan oferint contractes nous –temporals, però nous– i ens marxen algunes infermeres. Des del gabinet de recursos humans d’infermeria, a tot drap s’ofereixen contractes indefinits al 100% per omplir les vacants buides. Quin estrès. Es van fent entrevistes, nous contractes, però aquesta competència ens porta a una incertesa que no permet descansar ni desconnectar. Necessitem gent. Les caps d’infermeria estan trasbalsades. Com podrem cuidar els malalts?

Hospital General de Granollers (Arxiu Carme Tusquellas)

28 DE SETEMBRE DE 2020 Les nostres infermeres han de descansar. S’acosta el final de setembre i el tema professional és el més greu. Disset positius, 32 aïllats i 90 en autovigilància. La cobertura es fa impossible, és insostenible. Per mantenir l’activitat quirúrgica obrim un dispositiu els dissabtes, fora d’horari i pagant extres. I funciona. Hi ha molts professionals que tenen les parelles a l’atur a causa de la pandèmia.

Aquest cop hi ha coses que s’han planificat millor. Els EPI estan controlats i les PCR es fan d’una forma més generalitzada i organitzada. El meu equip continua tenint la força admirable de la lluita sense dubtes, de la lluita per la seva gent, per tornar a tirar endavant aquesta estrebada de la Covid.

13 DE NOVEMBRE DE 2020 Hem hagut de disminuir l’activitat normal. S’ha obert Urgències Centre amb professionals de l’Institut Català de la Salut (ICS); tornem a tenir la unitat de Benito Menni per posar-hi malalts; dues UCI per a la Covid i una nova unitat a la planta zero que ens ajuda a buidar Urgències, però necessitem gent… Hem de traslladar malalts per manca de professionals, no per manca de llits.

Continuem amb els comitès de crisi: morning diari d’Urgències, que s’ha de buidar i hem de sumar els programats no-Covid, a on els posem? Tensió diària, no hi caben, necessitem altes. On els posem? PCR globals, teletreball, activitat no-Covid, visites de familiars, eficiència dels quiròfans, professionals contaminats, ja tenim 57 positius, 50 aïllats i 102 en autovigilància. Salut laboral amb una feina frenètica, resultats de PCR, aïllaments i desaïllaments dels professionals. EPI, cobertures i més cobertures. Tornen els estudiants a fer-nos reforç, videocàmeres, VMNI. Dia rere dia el mateix. Intentem introduir realitats, objectius per al 2020, projectes d’infermeria aparcats, Nursing Now, passis de seguretat, indicadors de cures d’infermeria, matriu d’intensitat de cures. Ho intentem, però no pot ser.

Entra la Covid a la Comunitat Vedruna de l’hospital, totes les germanes positives. Ingressa la Piluca i, al cap d’uns dies, la Covid se l’endú. No pot ser.

14 DE DESEMBRE DE 2020 Ha tornat a baixar una mica el nombre de malalts i professionals de Covid. Pensem ja en una nova desescalada, a tornar a tancar unitats, desinfectar, a retrocedir la unitat de Benito Menni –una vegada més–. Hem d’augmentar l’activitat no-Covid, però no tenim professionals. Ja es va veure l’augment de casos pel pont de la Puríssima i ara s’han d’enfrontar les festes de Nadal. Tornaran a pujar? Aguantarem? Fins quan?

Notícies esperançadores fora de la Covid: concedits 20 llits d’UCI i arriben les vacunes al gener; Urgències Centre ja està oberta i descarrega les nostres Urgències; l’Edifici Complementari del carrer Girona –l’antiga Policlínica– el començarem a tenir a l’estiu del 2021; els nous mòduls extra d’Urgències; un nou edifici tècnic de 4.000 metres a finals del 2021; iniciem la cirurgia bariàtrica ara mateix. Canvi de directora d’infermeria, em jubilo. No pot ser.

Doncs sí, ho ha estat. Una realitat. Ha estat un any molt dur, molt desconcertant. A voltes també ha estat molt emocionant poder tirar del carro en aquestes circumstàncies. Ens ha posat a tots a prova, ha tensionat la sanitat en global, tots els professionals independentment de la disciplina que fos. Ens ha mostrat la nostra fragilitat i li hem vist la cara a l’horror i a la por. Hem lluitat com mai no havíem pensat que podríem fer-ho i hem fet paleses les virtuts i els defectes de tothom.

Aquest any, el meu últim any professional, m’ha demostrat que es pot dirigir les persones quan hi ha objectius clars i un equip sòlid i amb prou valors humans per oblidar-se d’un mateix i avançar amb humilitat, sense haver de demostrar res a ningú. Cuidar, cuidar i cuidar. Aquest és el nostre objectiu. Aquest any ha sigut més evident amb la pandèmia. Hem estat al costat de persones que la Covid ha enxampat i nosaltres els havíem d’ajudar. Avui han estat ells, demà podem ser nosaltres o la nostra família. Endavant, som-hi.

Qui ens ho hauria dit al febrer, quan estàvem cuidant l’àvia i se sentien els primers rumors del nou virus. Ara ja ha passat un any i puc dir que ha sigut molt bèstia. Estic cansada de tirar del carro, però feliç de la feina ben feta. M’agradaria tirar endavant molts projectes de vida. És el moment de deixar pas a bones persones que tinguin l’energia per empènyer el gran projecte que és dirigir la infermeria del nostre hospital posant-hi molta il·lusió i, a hores d’ara, amb la valentia que es necessita fins a vèncer la pandèmia. Endavant amb força!