Suposo que viure deu ser això: conviure amb la paperassa per ordenar, el cotxe per netejar

L’hem arrencat, sí. Ja fa 13 dies. I amb morts sonades: la del músic Jeff Beck, la del futbolista Gianlucca Vialli, la del realitzador Sergi Schaff o la de l’humorista gràfic Toni Batllori, entre d’altres. Començar un any. Tancar una vida. Començar i acabar alhora. Conceptes antagònics que conviuen, sempre. A la vida. I en els nous propòsits que ens fem quan s’acaba l’any i engeguem, novament, la roda. Voluntats. Desitjos. Objectius. Reptes. Projectes. Correccions. Conviccions. Idees. Plans. Esbossos. Croquis vitals. Millores. Il·lusions. Somnis. Canvis que imaginem. I que, a vegades, apliquem amb més o menys èxit. O que, massa sovint, acaben sepultats dins la llibreta dels bons propòsits per culpa de la nostra incapacitat egoista o, simplement, perquè el dia a dia se’ns enduu implacablement en forma de rebut d’hipoteca, de factura de la llum, de factura de gas o de la inspecció recurrent d’Hisenda als autònoms catalans. Obligacions que ens amanseixen. Si és que no ens tomben. O ens enterren. I així anem passant. Perquè suposo que viure deu ser això: conviure amb la pila de llibres per llegir sobre l’estanteria. Conviure amb la llista dels viatges pendents dins d’un calaix. Amb el congelador ple d’aliments per cuinar. Amb els pots de pintura esperant a les golfes. Amb les fotos de l’any per classificar. Amb la paperassa per ordenar. Amb el cotxe per netejar. Amb la gespa per tallar o amb una manta per fer. Suposo que viure deu ser això: conviure amb la matrícula de les classes de piano per omplir. Amb les vambes de córrer per estrenar i les sabates per embetumar. Suposo que viure deu ser això: conviure amb aquella trucada pendent a un amic. Conviure amb una abraçada per fer i una conversa inacabada. Amb la llenya per apilar i amb l’armari per posar al dia. Conviure amb els mitjons per aparellar i els botons per cosir. Conviure amb mil cites pendents que hem deixat per després de festes. Amb la pols per treure i els vidres per aclarir. Amb vint discos per comprar, deu museus per visitar, cent pel·lícules per veure i mil concerts per anar. Viure deu ser això: respirar somiant respirar millor. I conviure amb aquell: “Avui començo!” que fracassa sempre. Avui. Demà. I demà passat. Una frase que em ressona a l’estómac cada vegada que apareixen els recordatoris d’enterrament que acumulo any rere any al fons d’un calaix. I que, quan es fan presents involuntàriament, sempre rellegeixo. I en tots hi ha un nom, una poesia o un text i dues dates: la del dia, el mes i l’any en què tot comença i la del dia, el mes i l’any en què tot s’acaba.

Suposo que viure deu ser això: conviure amb la paperassa per ordenar, el cotxe per netejar

2023