| 11:28
Opinió

Més enllà dels dispositius d’emergència, hi ha un marc social en què es produeixen múltiples situacions de violència contra les dones

25-N: feina pendent per eliminar una xacra social

Aquest dijous, 25 de novembre, és el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. La commemoració arriba en un moment en què els Mossos registren més denúncies per violència de gènere que l’any passat. Això no significa que ara s’hagin disparat els casos, sinó que durant els mesos de confinament per la pandèmia van disminuir les denúncies. D’aquí que la comparació, ara, reflecteixi un augment. No obstant això, i més enllà d’estadístiques, és evident que es tracta d’una xacra social que, lluny de desaparèixer, continua present en el nostre dia a dia amb una profunda petjada de dolor.

D’entre tots els prismes de la violència masclista, crida l’atenció l’acció dels jutges pel que fa a les ordres de protecció de dones. Els jutjats de Granollers i Mollet van denegar 113 de les 192 ordres de protecció que van incoar durant l’any passat, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Representa el 60% del total. Que s’han fet avenços quant a l’atenció –la Generalitat té actiu un servei permanent al telèfon 900 900 120– és clar, però més enllà de les accions reactives per activar dispositius d’emergència, existeix un marc social més ampli en què es produeixen múltiples situacions de violència contra les dones que requereixen un abordatge diferent.

Les societats canvien, però enderrocar els pilars masclistes i patriarcals sobre els quals s’han sustentat obliga a no abaixar la guàrdia perquè, més enllà que el 25-N serveixi per prendre consciència del problema, cal adonar-se que la feina per resoldre’l s’ha de fer cada dia. Les administracions, i és de justícia reconèixer-ho, han dedicat esforços per elaborar protocols i donar respostes a violències que es produeixen en molts contextos, com les sexuals en els espais d’oci o les quotidianes que les noies pateixen només pel fet de ser-ho i que socialment encara costa que es reconeguin perquè estan naturalitzades. Cal donar-hi una resposta efectiva que, forçosament, ha de ser polièdrica: la incorporació de la perspectiva de gènere en tots els àmbits, la conscienciació que una educació igualitària transcendeix el rol de l’escola o garantir vies efectives d’inserció de les víctimes al mercat laboral són accions que projecten la mirada cap a un horitzó d’igualtat encara llunyà. Queda molta feina per fer.