Avui sabem –o més aviat ens sembla saber– que el temps és flexible o relatiu

Certament, en un procés de creació o en un procés de transició, el temps és una variable a considerar. Imaginem, doncs, el temps que cal per cada a cosa. Tant per a un part com per a una mort, el temps esdevé indeterminat en aquests esdeveniments, sense límits definits. Però, en canvi, sí que som capaços de saber el moment precís en què l’esdeveniment és realitzat. En el primer cas, des de l’anunci fins al final de la concepció, el temps és –en el millor dels casos– un procés que porta la seva pròpia velocitat i un temps més o menys conegut; en el segon cas, la concepció del fatal final és tota una incertesa. Però en ambdós casos és fàcil determinar el moment precís en què es produeix el succés ja que hi som presents. En altres àmbits, el temps es pot predir, es pot aproximar. D’aquesta manera, hom és capaç d’imaginar quan es pot trigar a perdre 12 quilos amb una dieta o quan es necessita entrenar per a un campionat o assajar per a un recital de piano, sempre que comptem amb les condicions prèvies adequades o idònies que ens permetran predir el temps. En qualsevol cas, això seria una estimació que ens aproximaria –o no– a la realitat. Avui sabem –o més aviat ens sembla saber– que el temps és flexible o relatiu, però que nosaltres, amb la pròpia condició humana o amb la nostra tecnologia, no som capaços de manipular-lo. Només podríem si fóssim un forat negre: amb tanta gravetat que exerciríem fins i tot podríem absorbir el temps i deformar-lo o transformar-lo. Tot i això, és cert que podem administrar el temps de forma que sembli que l’estirem o l’encongim com un xiclet. D’això hi entenen molts psicòlegs, coachs i filòsofs... En el cas d’una investigació el temps torna a ser indeterminat. Imaginem-nos en un laboratori: microscopi, decantador i tot d’instruments a mà; experimentem a partir d’una hipòtesi o d’un resultat previ; només sabem el moment de l’inici de la prova però no podem predir el temps exacte del procés fins a la consecució d’un resultat. Tot i així, potser no seria el resultat cercat o el que ens complagui o ni tant sols el cert, però seria un resultat en un moment determinat en què hi tindríem presència. Així, doncs, a qualsevol procés que emprenguem, l’única variable de la qual no tenim coneixement és del temps que ens portarà. En podem fer estimacions, en podem fer conjectures, però no el podrem concretar, només podrem conèixer el moment precís en el qual ens trobem i documentar el temps passat i, pel camí, identificar els resultats intermedis. Si els resultats ens indiquen que el temps emprat és útil i el camí és orientat, doncs serà de màxima satisfacció. En un projecte empresarial, en un d’enginyeria, en l’escriptura d’un article o d’un llibre, en la construcció d’un estat... el temps és indeterminat. Només tenim l’aproximació o la conjectura d’un temps proporcional a l’esforç que hi emprendrem i al compromís que hi dedicarem, però el moment, el moment de la consecució, només el sabrem quan esdevingui. LA VELOCITAT DE LA LLUM Avui sabem que la llum viatja a 300.000 quilòmetres per segon. Una velocitat concreta que, sense la tecnologia actual i les dades prèvies, ens seria impossible de saber. Ha estat gràcies a un temps tan llarg que va des de les primeres escoles de pensament a l’antiga Grècia –possiblement amb Euclides de Megara i Heró d’Alexandria– quan es va formular la pregunta i es van aventurar les primeres teories fins a l’actualitat, tot passant per Newton, Fizeau i tants d’altres, que avui disposem d’aquesta dada. Einstein es preguntava què passaria si poguéssim viatjar a la velocitat de la llum. Segurament el temps no seria una variable significativa, ja que seríem en un punt i en un altre a 300.000 quilòmetres de distància en el mateix segon, quelcom molt proper al temps quàntic... però això són figues d’un altre paner. La qüestió és com gestionem el temps indefinit: ¿amb variables indefinides i amb uns resultats que no per desitjables s’han de produir necessàriament? I en qualsevol cas, per concloure ens quedarem amb una cita de Charles Chaplin: “El temps és el millor autor, ja que sempre troba el final perfecte.” O imperfecte, afegeixo jo.

Avui sabem –o més aviat ens sembla saber– que el temps és flexible o relatiu

300.000km/s