La vida és sovint una suma de quotidianitats dures i tristes. I alegres, per descomptat

Doncs això, que sempre ens ha costat entendre allò que s’allunya de la representació exacta de la realitat. I d’entrada, ens acostuma a agradar més Dalí o Antonio López que no pas Pollock, Tàpies o Miró. És el de sempre: la inicial dificultat per acceptar l’art abstracte, la dificultat per entendre l’art que no necessita la representació exacta de la realitat perquè el que busca és, simplement, expressar les emocions que sacsegen l’ànima de l’artista quan fa esclatar un color o traçar una línia. Les fotos de Robert Frank ho revolucionen tot. Són pur sentiment i alhora pura realitat. La que retrata per com la retrata. El que en surt del com ho fa. A pèl. Sense trípode. Fotos mogudes. Mirades perdudes. Gra. Molt gra. Imatges que són vida. Pura vida. Imatges belles, a voltes. I a voltes no. Perquè la vida no sempre és una desfilada d’imatges boniques. La vida és sovint una suma de quotidianitats dures i tristes. I alegres, per descomptat. Frank va retratar la història d’aquestes quotidianitats de la nord-amèrica dels anys 50 del segle XX. I en va deixar un document magnífic: el llibre The Americans. “Vaig intentar oblidar-me de les fotos clàssiques per intentar treure alguna cosa de l’interior”, va dir el seu autor fa 60 anys, quan el llibre es va publicar. I així va marcar i influir en les generacions posteriors de fotoperiodistes. Perquè The Americans és un manifest fotogràfic que, a través de les emocions, ens permet reconstruir mentalment la memòria d’aquella Amèrica de postguerra. La vida reconstruïda a cop de cor, sense hipocresia. Per això ens agrada: perquè fa mal i perquè ens fa somriure. Robert Frank també va rodar, el 1972, durant la gira americana de l’Exile on Main Street, una pel·lícula documental per als Rolling Stones: Cocksucker blues. El resultat: una demanda dels Stones perquè la pel·lícula no s’estrenés. I per què? Ho va dir Mick Jagger quan la veure: “Robert has fet una pel·lícula collonuda però, si s’estrena a Amèrica, mai més ens deixaran entrar al país.” La vida reconstruïda a cop de cor, sense la hipocresia de la bellesa. Nascut a Zúric el 1924, Robert Frank ha mort amb 94 anys. Ho ha fet la mateixa setmana que a Perpinyà s’exhibeix la mostra de fotoperiodisme més prestigiosa del món, el “Visa pour l’image”. I la mateixa setmana de la Diada, de la qual la majoria de mitjans busquen una fotografia que permeti verificar si hi havia més o menys gent. La fotografia menys interessant per retratar l’ànima del moviment independentista, indiscutiblement massiu. La fotografia que mai no hauria fet Robert Frank.

La vida és sovint una suma de quotidianitats dures i tristes. I alegres, per descomptat

A cop de cor