A Joan Illa Morell, JIM
Mai no oblidaré el primer cop que vaig parlar amb el JIM. Va ser per telèfon, un vespre de divendres quan em disposava a sortir de casa per anar a punxar discos en un lloc on la gent solia venir a escoltar-los. Aquell mateix matí, la desapareguda Revista del Vallès m’havia publicat un article on parlava molt de passada sobre la contracultura a Granollers durant la dècada dels 70 i on, per tant, feia referència a l’alter ego de Joan Illa Morell –JIM eren les seves inicials–. Ell s’havia molestat a aconseguir el meu número de telèfon i em trucava per fer-me saber que li havia agradat el que havia escrit i que em volia conèixer en persona. La trucada em va fer una il·lusió tremenda, i la conversa es va anar allargant fins que vaig veure que se’m feia tard per anar a punxar. Em vaig haver de disculpar i vam acordar que retornaríem aquella trobada tant bon punt ens fos possible a tots dos.
I la vam fer al cap de pocs dies, al restaurant llibreria Anònims, que aleshores era un dels pocs llocs de Granollers on una persona amb certes inquietuds hi podia anar si no volia sentir-se un marcià –o bé si volia sentir-se’n, fer-ho en un espai on això no fos cap inconvenient–. Avui és directament un oasi enmig del desert. Va ser la primera de moltes trobades en aquella època, també de moltes trucades telefòniques que solien allargar-se molt més del que havia durat aquell primer contacte. Recordo, en més d’una ocasió, penjar el telèfon després de 30 o 40 minuts de conversa i preguntar-me: “Què volia? Per què m’ha trucat?” El JIM era així. Un personatge entranyable, irrepetible i únic en la seva espècie que simplement no encaixava amb la majoria de normes i convencions d’aquest món tan absurd que ens ha tocat habitar.
Al JIM se’l sol recordar com a director del CIT (Centro de Iniciativas y Turismo), una oficina de l’Ajuntament de Granollers que s’encarregava, entre altres coses, de dinamitzar l’activitat cultural de la capital vallesana durant una dècada, la dels 70, en què la ciutat va acabar esdevenint un dels punts més calents de la cultura pop al conjunt de Catalunya per mèrits propis. D’aquella època destaquen esdeveniments com el Festival de Música Progressiva, celebrat el maig de 1971 al camp de futbol de Palou –el primer festival de rock a l’aire lliure mai dut a terme a l’Estat espanyol–; els dos concerts que King Crimson van oferir el novembre de 1973 a l’antic Palau Municipal d’Esports –el Parquet d’ara–, amb implicació d’un jove Gay Mercader; i el multitudinari happening de Salvador Dalí, l’agost de 1974 a la plaça de la Porxada.
D’episodis memorables n’hi va haver molts més, però tot sol tenir un final i el tancament del CIT es va precipitar a principis dels anys 80, amb l’arribada d’aires nous però no necessàriament renovadors als despatxos municipals. No deixa de ser paradigmàtic que d’aleshores ençà Granollers hagi esdevingut progressivament una ciutat gris que tendeix a confondre cultura amb festa major i on tota iniciativa mínimament singular o engrescadora acaba topant de forma frontal amb els tentacles de l’oficialisme més ranci, carrincló i encantat d’haver-se conegut a ell mateix. Una ciutat capaç d’haver celebrat al seu dia l’Any Dalí sense comptar amb la participació de qui havia portat el geni empordanès fins a la mateixa porta de la seu consistorial, havent arribat a compartir llargues estones amb l’artista al seu domicili de Portlligat. Així són les coses.
De la relació de JIM amb Granollers i amb Dalí vaig provar de parlar-ne amb ell mateix en diverses ocasions –i em consta que no soc l’únic que ho va intentar–, però ell sempre fugia d’estudi amb elegància i probablement amb les millors intencions. Deia que encara no era el moment, que un dia en parlaria amb calma, però que calia esperar aquell moment que ara ja mai no podrà arribar. Tampoc va voler venir –la invitació la va declinar educadament– quan des de l’associació cultural Brubaker, juntament amb el periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font, vam promoure una jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva, el maig de 2014 a la sala Nau B1 de Roca Umbert.
No conec ni crec que pugui arribar a conèixer mai els motius del seu silenci, de la seva voluntat de mantenir-se en segon pla –malgrat presidir el seu propi Club Faraònic–, però amb el temps he arribat a la conclusió que el JIM era una d’aquelles persones més interessades a mirar sempre endavant que no pas en recordar batalletes passades. Quan provaves de parlar-li sobre episodis com les converses per portar Pink Floyd al festival progressiu –no va poder ser i finalment van tocar els també britànics Family com a caps de cartell–, ell procurava restar-los importància. En canvi, parlava amb entusiasme d’ànimes igualment singulars com les d’Albert Serra, Roger Mas o un Sisa aleshores encara actiu musicalment. Tots tres van participar en les tertúlies de les Nits Faraòniques organitzades per JIM a l’Anònims.
També em comentava sovint el seu interès pel hip-hop, que l’havia portat a fer amistat amb un col·lectiu de rapers de Barcelona el nom del qual soc incapaç de recordar. Últimament solia dir-me que el rock estava mort i que el hip-hop era el futur. Ell, que havia estat impulsor d’alguns dels esdeveniments rockers més importants de la història d’aquest país! I jo provava de fer-li entendre que aquesta mateixa sentència ja la feien determinats caçadors de tendències quan ell encara era al capdavant del CIT, i que més enllà d’etiquetes –i de tendències–, si alguna cosa tenen de bons aquests temps líquids és justament que expressions al seu dia antagòniques hagin acabat sent perfectament compatibles. Arribat el moment també li vaig prometre, és clar, que assistiria al festival de hip-hop que ell estava preparant per l’any vinent i que malauradament tampoc ja no podrà ser.
El JIM ens va deixar la setmana passada. L’últim cop que el vaig veure, fa no gaire en una trobada casual davant de casa seva, el vaig notar cansat, però en cap cas m’hauria imaginat que seria la nostra última conversa. Quan em vaig assabentar de la seva mort, la meva primera reacció va ser recordar aquella trobada a peu de carrer, durant la qual havíem parlat del seu festival de hip-hop i d’un vermut que teníem pendent des de feia molt de temps. I de bones a primeres em vaig enfonsar pensant que m’hauria agradat poder-me acomiadar d’ell. Però després hi vaig donar voltes i potser el millor comiat possible d’algú com el JIM fos precisament aquest: una trobada fortuïta, el seu entusiasme parlant de projectes futurs i aquell: “Hem de quedar per fer el vermut i xerrar una estona amb calma.”
Gràcies per tot, JIM. Siguis on siguis, el vermut continua pendent i, si no he perdut el compte, aquest cop em toca pagar a mi.
