La força intel·lectual de González Casanova, la seva capacitat analítica i de compromís ens subjugaven

Fa uns dies que el catedràtic Josep Antoni González Casanova va patit un ictus que no va poder superar. Era un home gran, nascut l’any abans que esclatés aquella Guerra Civil orquestrada pels feixistes, als qui González Casanova combatria amb tota fermesa, sempre des de la seva posició política, que començaria l’any 1959, quan amb el pseudònim de Montes va crear, juntament amb altres companys, el Front Obrer Català (FOC), on hi van militar joves com Pasqual Maragall, Miquel Roca Junyent, Narcís Serra o Núria Sales. Polític, advocat i escriptor, havia estudiat a la Universitat de Barcelona. El 1967 va guanyar la càtedra de Dret Polític de la Universitat de Santiago de Compostela i el 1971 va ocupar la càtedra de Teoria de l’Estat de la facultat d’Econòmiques de Barcelona. Coneixent-lo com el vaig conèixer, estic segur que si ell pogués triar li agradaria ser recordat com a politòleg, i dono fe que n’era un dels grans. L’any 1970 va entrar al PSC-Congrés i posteriorment al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). González Casanova va ser un dels experts constitucionalistes del PSOE després de les eleccions generals espanyoles del 1977 per a la redacció de la Constitució espanyola (1978). Membre del Consell Consultiu de la Generalitat, també va participar en els treballs de l’Estatut i va col·laborar en la redacció dels estatuts del País Basc i del de Galícia. Va ser síndic de greuges de la Universitat de Barcelona. Va publicar estudis a les revistes El Ciervo i Revista de Occidente i va ser col·laborador dels diaris Tele-Exprés, Diario de Barcelona i La Vanguardia, on emprava el pseudònim de Martín Rizal. En les darreres dècades també va col·laborar amb El País i El Periódico. A SANT FELIU DE CODINES Durant molts anys va viure a Sant Feliu de Codines, a la urbanització de les Sabrugues, on hi tenia instal·lada la seva residència; primer hi passava els estius amb la seva esposa, Maria Rosa Virós i Galtier, catedràtica i la primera dona rectora que va tenir la universitat. Per cert, ambdós van ser casats per mossèn Dalmau, el rector de Gallifa, al vestíbul de l’edifici de la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. En aquesta casa també hi va passar els seus estius d’adolescència la seva filla Itziar González Virós, destacada arquitecta que no fa gaires anys va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona, i els seus germans. A la casa de Sant Feliu, hi quedarien molts dels seus records, com el de l’episodi del devastador incendi del 1994, que amb l’esforç de molta gent del poble –a qui sempre més el catedràtic els restaria agraït– van aconseguir salvar el seu l’habitatge de les flames; o uns anys després, quan va pledejar fins a arribar a aconseguir que l’autobús de línia instal·lés una parada a peu de carretera, a l’entrada de les Sabrugues. L’argument emprat pel catedràtic davant de l’organisme de Trànsit fou rotund: “Si parlem d’un transport públic que dona i ha de donar un servei al públic, en aquest indret per força s’hi ha de posar una parada i, si és possible, amb marquesina, perquè així ho tingui més fàcil aquell qui més ho ha de menester: les minyones i noies de fer feines que han d’anar a treballar a les torres de la urbanització.” De la seva obra impresa deixa llibres molt destacats com alguns d’astrologia: Elogio a la astrologia i La muerte y el horóscopo (1999). D’assaig: Mahler, la canción del retorno (1995) i Bergamín a vista de pájaro (1995). I de ciència política: Federalisme i autonomia a Catalunya (1974), La lucha por la democracia en Cataluña (1979), La derecha contra el Estado. El liberalismo autoritario en España 1833-2008 (2009) i Memorias de un socialista indignado (2015, Premi Gaziel). Rotund en les seves conviccions però sempre amb un to amable, tenia una generosa estona per fer-la petar amb gent de tota condició. Recordo molts diumenges quan venia al cafè acompanyat pel seu inseparable amic Jaume Vilardell i compartíem taula per veure el futbol; era un fervorós seguidor del Barça. A la mitja part, mentre alabaven les filigranes futbolístiques amb les que ens havia obsequiat en Messi, encara trobava un espai per reflexionar sobre els grans episodis socials del moment: “És hora d’escriure contra el capitalisme, el gran culpable de la crisi...” La seva força intel·lectual, la seva capacitat analítica i de compromís ens subjugaven molt més que no pas l’encontre futbolístic. Un bon dia va decidir canviar d’aires i com si seguís el dictat d’aquella peça d’en Serrat, Pueblo Blanco: “[...] y los viejos sueñan morirse en paz / y morir por morir quieren morirse al sol. / La boca abierta al calor, como lagartos, / medio ocultos tras un sombrero de esparto.” L’emèrit catedràtic –que havia rebut la Creu de Sant Jordi– se’n va anar a viure a Sitges els seus darrers anys.

La força intel·lectual de González Casanova, la seva capacitat analítica i de compromís ens subjugaven

A la memòria del catedràtic Josep Antoni González Casanova