Hi ha uns productes químics anomenats trihalometans que es generen en el procés de desinfecció de l’aigua

Doncs això, que cada dia és més complicat viure sense por. Obro un diari. I llegeixo una notícia: relacionen el 5% de càncers de bufeta amb productes químics de l’aigua de l’aixeta. És un estudi. Sí, sí, un altre estudi. Però aquest, de l’Institut de Salut Global de Barcelona, una entitat sorgida de l’Hospital Clínic i la Universitat de Barcelona. Una mena d’aliança d’institucions, acadèmiques i governamentals, que vol afrontar, a través de la recerca i l’assistència mèdica, els problemes de salut en el món globalitzat actual. Ens en podem fiar. Mala notícia. Han analitzat l’aigua de l’aixeta de 26 països de la Unió Europea. I què hi han trobat? Que hi ha uns productes químics anomenats trihalometans que es generen en el procés de desinfecció de l’aigua amb altres productes químics. Els absorbim quan ens la bevem, ens dutxem o rentem les mans, o quan la inhalem perquè ens hi apropem i l’aixeta és oberta. I conclouen: l’exposició als trihalometans augmenta la probabilitat de tenir càncer de bufeta. Dels 6.500 casos de càncer de bufeta que han detectat al continent atribuïts als trihalometans, 1.482 són a l’Estat espanyol. Si bé a la majoria de països, el nivell mitjà de trihalometans a l’aigua estaven per sota del límit permès, a nou països es va sobrepassar aquest límit: Estònia, Hongria, Xipre, Irlanda, Polònia, Itàlia, Portugal, el Regne Unit i Espanya. Fa uns mesos, pel Dia Mundial de l’Aigua, l’Organització de Consumidors i Usuaris, l’OCU, va engegar una campanya per consumir aigua de l’aixeta. Per salut. Per ecologia. I per preu, deien. Per ecologia i preu, sens dubte. L’impacte ambiental de les ampolles de plàstic és brutal. Són les responsables de gran part de la brossa que acaba a les costes i el mar. Segons dades de la Comissió Europea, els plàstics que s’acumulen als oceans del planeta equivalen a una cinquena part del volum de peixos. I es calcula també que si no canviem els nostres hàbits, d’aquí a 30 anys, el 2050, hi haurà més plàstics que peixos dins el mar. I pel preu, diuen que si no beguéssim aigua envasada ens estalviaríem 600 milions d’euros l’any. Però per salut també? N’estem segurs? Jo pensava que sí. Ara veig que, potser, no. I és que d’alarmista no en soc gens però de crèdul, amb l’Institut de Salut Global de Barcelona, sí. Amb aquest panorama, als ciutadans no ens queden gaire opcions. Potser només encomanar-nos a l’atzar de no ser nosaltres un dels afectats. I tancar els ulls a la por cada cop que obrim l’aixeta de l’aigua. Perquè no es pot viure amb por. Ara, quina merda.

Hi ha uns productes químics anomenats trihalometans que es generen en el procés de desinfecció de l’aigua

A la por, ni aigua