Una presó és una presó i el que volem és que no hi siguin, ni a Alcalá Meco ni a Figueres

He perdut la meva xapa de “llibertat presos polítics”. La duia a tot arreu, enganxada, i s’ha perdut en algun canvi de samarreta. La gent amb la qual em creuo cada dia sap que la porto. Fa mesos (massa mesos!) que forma part de mi. Com el llaç groc a la finestra de casa. Quina pena. El cas és que..., no, que no la tinc des de fa un parell de dies i avui, quan m’he creuat amb una cara coneguda, m’ha dit: “Com que ja són a Catalunya, ja no la portes, oi? Ja no cal!”, i no m’ho ha dit amb ironia, ni consternada, sinó, d’alguna manera, feliç. Amb una certa satisfacció que tot el que hem fet fins ara (encara que només sigui portar el llaç groc) ha servit per alguna cosa, amb una certa sensació de victòria. Jo sí, que m’he consternat. Maleïda xapa perduda. I li he explicat que no. És ara més que mai, que la vull dur. És ara més que mai, que penso que no hem de respirar amb aquest tema. És ara, més que mai, i he de lluir-la fins que siguin a casa. Però no a la casa simbòlica que és Catalunya, sinó a la casa personal de cadascú. A la calma del seu sofà, al moment d’acotxar els fills i els nets de cada dia, al seu cafè o te del matí i a la seva vida quotidiana i, si volen, avorrida. A la seva casa de veritat. L’acostament dels presos a Catalunya, un gest polític que no passa desapercebut, no estic segura ni que s’hagi d’agrair ni de celebrar. És un gest, és cert, d’un govern central que té una mica més de sentit comú o una mica menys de maldat o que, certament, devia alguna cosa per uns quants vots fa uns mesos. A mi m’és igual, el perquè del gest (i direu que com a analista soc un desastre, i és cert!); a mi el que em preocupa és que no ens prenguem el gest com una victòria, com la consecució de la nostra fita demanant la seva llibertat, perquè això, de fita, no en té res. I ja veig que no soc l’única que pensa i sent això, perquè de nou una concentració ens demana que sortim al carrer (que ja creia que estàvem de vacances, també) i moltes veus segueixen exigint la llibertat i segueixen sense empassar-se la píndola de l’acostament com una victòria. L’acostament és un dret dels presos i de les seves famílies. Dels seus fills, alguns tan petits que fa feredat, i la majoria menors, que no hauran de sumar un llarg i car desplaçament a la tristesa d’haver de viure amb el pare o la mare (o l’àvia) a la presó. Un gest que més que un gest és un dret. Un gest que no hauria de ser un gest de res, sinó la cosa més bàsica d’humanitat que, en tot aquest procés, ja em perdonareu, però flaqueja. Una presó és una presó i el que volem és que no hi siguin, ni a Alcalá Meco ni a Figueres. Ara se’ls ha respectat i garantit un dret, res més. I ja és trist que això ens sembli motiu de celebració. Diu molt de tota aquesta història des que va començar. Diu molt de tot aquest procés judicial, diu molt de tota aquesta recent història de la relació Catalunya-Espanya. Jo me n’alegro, que les famílies els tinguin més a prop, és clar que sí. I que respirin una mica tranquils. I que hi hagi gestos. I que hi hagi esperança, però sobretot m’alegro que no ens empassem això com a premi de res. Sortim al carrer i seguim exigint el que és just: la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i un procés judicial just. Quines coses oi? Ah, i, per favor, que trobi la xapa aviat, que la vull dur ara més que mai.

Una presó és una presó i el que volem és que no hi siguin, ni a Alcalá Meco ni a Figueres

A la teva casa, de veritat