Els teus dos amics –més vells que tu– volem reconèixer la teva trajectòria professional a Granollers

El viatge s’acaba, com diria Pla. Potser és el títol que podríem haver donat a aquest paper. No ho hem fet. Periodistes tossuts, preferim un titular breu, clar i directe en aquest escrit adreçat a l’amic Paco Monja que ha emprès, si us plau per força, el camí de la jubilació anticipada. Fins aquí has arribat, Paco: més de tres dècades treballant de periodista en l’àmbit local, una vertadera proesa en un país que llegeix poc, compra menys diaris i, sovint, menysté el periodisme. Sobretot, el de proximitat. Final de trajecte agredolç per a un treballador –espècimen periodístic inclassificable– persistent, a voltes excessiu, eloqüent, a estones brillant i sempre captivador. Deixes el periodisme actiu perquè el mercat de la comunicació no reintegra de l’atur professionals de 60 anys. Gasiu, tampoc ho fa amb altres de més joves: no ets un cas excepcional. Alguns companys t’hem precedit a fer aquest pas: fa poc més d’un any signaves un escrit –sincer, molt emotiu– de comiat professional per la jubilació d’un amic. D’altres encara continuem treballant sense pensar que potser algú –desconegut prescriptor de recursos humans– està cantant les nostres absoltes, com advertia el gran poeta de Sabadell. No t’han regalat absolutament res, a la feina. Abans de fer (només) de periodista vas treballar a Roca Umbert: el fustam d’aquell llòbrec despatxet encara és parcialment dempeus, entre parets humides. Fill de terres castellanes, la teva adaptació va ser dura, no gens fàcil per a un jovencell acabat d’arribar. La redacció en català era un repte que vas superar molt bé, no sense dificultat: la teva redacció en castellà és polida, rica d’adjectius; però també t’expresses bé en català, sempre trobant el punt exacte del que vols dir perquè s’entengui. Sr. Francisco Monja Peña: no t’ho han posat fàcil a les redaccions, segur. Però te n’has sortit amb professionalitat. La teva trajectòria és de llarg recorregut. Treballador constant, els resultats sempre t’han donat la raó: perseguidor de notícies –les ensumaves de lluny– fins a caçar-les al vol d’una trucada intranscendent o de fútil conversa. Periodista de raça, en Paco ha estat paradigma de l’home de redacció: fidel sempre a la capçalera que pagava, respectuós amb l’editorial escrita –potser no compartida– i honest amb la seva notícia signada. Rondinant però ho entomaves. Un home d’empresa, dit amb altres paraules. No en queden gaires. Hem compartit molts anys de feina, des de diferents mitjans de comunicació. Mai hem estat a les mateixes redaccions. Lluny de separar-nos aquest fet, encara ha reforçat els lligams. No hem perdut el temps durant aquests anys a les trinxeres de la informació local. Hem parlat de tot –i de totes– sense aturador, alguns amb més vehemència que d’altres. Bevent cerveses, cafès i copes. En un bar obrer de Can Bassa o als acollidors flamencos del carrer Tetuan. Hem dinat en taules bones d’estovalles de cotó blanc i hem menjat els menús més senzills en bars de carretera. No ens ha importat gaire la taula: ens ha agradat la conversa: la companyia. Hem fet viatges petits –fills d’aquest país– trepitjant contrades diverses, en especial a la Catalunya Nord: Ceret (Manolo, Picasso), Vilafranca, Cotlliure (Les templiers), Salses... Sempre amb la conversa animada d’en Paco passejant per la plaça de Prada (forta nevada), visitant l’abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà (mestralada imponent) o menjant moûles et huîtres a Portvendres (pluja intensa, fred glacial). Aquests viatges, els darrers anys ens han portat més lluny: a Fresneda de la Sierra Tirón, el poble burgalès on va néixer i que estimem plegats. Ens hi agraden moltes coses: el carreró que porta a casa el Tío; els ratpenats de l’església de Nuestra Señora de la Asunción; les vaques llemosines bevent a Pradilla; el partit de pilota al frontón; els dos únics bars (Bar Jorge i Bar Ramón) de la població, o la fina ombra allargada del Torocuervo quan es pon el sol. Però sobretot ens satisfà una coincidència: som romeus –quasi impossibles– de la Virgen de los Remedios, perquè hem nascut en poblacions confesses de devoció mariana: en Paco (Virgen de los Remedios) a Fresneda, en Pep (Verge de Puiggraciós) a la Garriga i en Codina (Verge del Remei) a Caldes de Montbui. No satisfets amb això, els darrers anys hem sovintejat visites al pare Josep Maria Canals, actual prior de la cartoixa de Montalegre, a la Conreria. Encuriosits estranyament per l’ordre fundat per sant Bru, en Paco i nosaltres dos –acompanyats sovint de gent menys pecaminosa– hem passejat llargues hores per nobles claustres, porxos foscos, patis lluminosos i cel·les molt austeres. Compartint conversa intel·ligent –agraïda sempre– amb el pare Canals, potser bevent una copa ben curulla de Chartreuse verd (55 graus) o de Chartreuse groc (43 graus). No ens enganyem: només la curiositat extrema ens porta a la cartoixa. Pensem tornar-hi fins que ens barrin definitivament el pas. O fins que hi quedem tancats a dins. Així les coses, reseu per nosaltres tres. De molts d’aquests tràfecs i viatges, en Paco n’ha estat l’ànima promotora, imprescindible. Els teus dos amics –més vells que tu– volem reconèixer la teva trajectòria professional a Granollers. Però sobretot et volem agrair la teva amistat i la distreta conversa que ens has dispensat tots aquests anys que hem compartit molt més que rutinàries rodes de premsa. Amic Paco: confiem que ens visitis per compartir taula sota l’acollidora figuera de Can Pi o per nedar a l’estiu espurnejant entre les aigües de la Fosca.

Els teus dos amics –més vells que tu– volem reconèixer la teva trajectòria professional a Granollers

A l’amic Paco Monja