Era això que alguns critiquen tant: un radical. Un radical del compromís individual en ares del bé col·lectiu

No han faltat paraules per retre-li homenatge i sé que la meva és veu esquifida, però en una columna d’educació no puc deixar de dir que l’Arcadi Oliveres deixa un testimoni d’home bo com n’hi ha pocs. Un home bo i un bon mestre, que traspuava intel·ligència bondadosa i compassiva, ingredient essencial perquè l’educació ens faci més humans. Ha estat un mestre tenaç en la seva lluita per construir un altre món possible, capaç de posar tota la seva inesgotable energia en la lluita per desfer un sistema que ens domina i subjuga, conscient com pocs altres que tota victòria col·lectiva passa per un compromís individual incansable. Conec i estimo l’Arcadi des de finals dels 80, moments en què cercava camins per fer de l’ensenyament de la història i les ciències socials una manera de posar un gra de sorra en la lluita contra tota guerra i tota violència. L’Arcadi va passar per l’escola tantes vegades com li vam demanar. Aquests darrers anys, ferit per la pèrdua d’un fill, cansat i ofegat de feina, trobava sempre un forat per acompanyar qui tenia ganes d’aprendre, fos on fos l’escola, l’esplai o el centre on se l’havia convidat. Reconforta veure que aquests darrers mesos ha pogut tastar l’impacte del seu mestratge i que hagi marxat essent feliç. L’Arcadi era això que alguns critiquen tant: un radical. Un radical de la no-violència que sabia mantenir el pensament i l’acció lliures de violència en contextos violents. Un radical de la indignació permanent, de la insubmissió, de l’anticapitalisme i de la urgència d’apostar per una economia al servei de les persones. Un antilobbies radical. Un perseverant i honrat radical. Un radical del compromís individual en ares del bé col·lectiu i de la defensa d’una redistribució real de la riquesa. Un crític radical de tota perversió bancària. Un radical de la vida, que ha sabut viure anant sempre a l’arrel de totes les coses, analitzant-les amb el cap clar i el cor obert. Un radical de l’optimisme crític i de l’esperança i, malgrat que coneixia ben bé l’aroma de l’error i fins i tot el fracàs, mai no va semblar sentir-se fracassat, ben al contrari, recuperava alè i sorprenia amb una explicació clarivident i amb una nova proposta, escletxa per on respirar aire radicalment fresc i seguir en la lluita. Gràcies, Arcadi, per haver deixat aquest testimoni d’home bo, d’economista compassiu i de radical defensor de la vida de les persones.

Era això que alguns critiquen tant: un radical. Un radical del compromís individual en ares del bé col·lectiu

A l’Arcadi, un home bo