Era el seu refrany, res de punyalades, millor botifarres.

Dilluns 9 de novembre de 2020
Vespre
Sortim d’excursió. Fa bon dia. Resulta incòmode caminar amb la mascareta, però és molt millor que estar-se tancant a l’aula. Cada vegada estan menys acostumats a caminar. Cal que sortim més sovint.
El Sindicat del Poble, un moviment popular pel dret a l’habitatge, ha ocupat un bloc de pisos a Vilamajor propietat d’un banc que feia 10 anys que estava buit. No ens podem permetre que els fons voltor, les entitats bancàries i els grans tenidors continuïn acumulant pisos buits, mentre hi ha tanta gent que no pot accedir a l’habitatge. Biden ha fet el seu primer discurs com a president dels EUA i Trump continua arrapat a la cadira.

Dimarts 10 de novembre de 2020
Capvespre
Fa sol i hi ha petites boiretes. Comença el judici contra els tres acusats dels atemptats del 17-A enmig de massa dubtes. Per què el congrés espanyol es nega a constituir una comissió d’investigació sobre els atemptats? Tenim dret a saber la veritat! Mentre les xifres de la Covid milloren lentament, continuen les queixes dels diferents sectors afectats per les restriccions i la farmacèutica Pfizer anuncia una vacuna amb el 90% d’efectivitat.
Arribo de l’escola. El meu fill petit ha fet pasta amb trompetes de la mort per dinar. Moments de glòria! A la tarda, deixo una estona l’ordinador i segueixo la taula rodona “BCN novel·la Històrica: Barcelona construïda” amb l’Enric Calpena, la Coia Valls i la Maria Carme Roca, moderada per l’Elena Hevia. La Maria Carme ens recorda que en una novel·la històrica és molt important l’honestedat i la versemblança. Però que els autors d’aquest gènere escriuen des del segle XXI per a lectors del segle XXI. La Coia diu que ella es veu a si mateixa més com a novel·lista d’històries que com a autora de novel·la històrica. I l’Enric Calpena opina que només la genialitat ho perdona tot, com la forma de barrejar ficció i realitat d’Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios. I finalment cadascú recomana una novel·la: la Coia, Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar; la Maria Carme, Jo, Claudi, de Robert Graves; i l’Enric en recomana dues: Mar cruel, de Nicholas Montsarrat, i Hacia los confines del mundo, de Harry Thompson.

Dimecres 11 de novembre de 2020
Vespre
Vaig a la biblioteca a tornar un parell de llibres, no em puc estar d’endur-me’n un altre, Cavalcarem tota la nit, de la Carlota Gurt. Caos al sistema: els ajuts a autònoms s’esgoten en poques hores i el SEPE no ha pagat cap prestació des del mes d’agost. A l’altre costat de l’Atlàntic, Trump continua negant-se a començar el traspàs de govern. I jo he perdut el Dietari d’aquesta setmana que estava escrivint. Estic al punt del col·lapse… M’aturo uns segons, agafo aire, baixo a la cuina i em poso una copa de vi blanc. I recordo aquella frase que la mare repetia del tiet Ramon, germà del meu avi: “A les penes botifarres i al darrere, un got de vi” i penso que és una bona recepta. Era el seu refrany, res de punyalades, millor botifarres. Torno a respirar fondo i començo de nou i, de tant en tant, vaig fent un glop que m’amoroseix els ànims.

Dijous 12, de novembre de 2020
Migdia
Caminem i gaudim de l’estiuet de Sant Martí. Gens de pressa perquè vingui el fred.

Divendres 13 de novembre de 2020
Tarda
Sortim a caminar, l’alba es lleva rogenca. Es prorroguen 10 dies més les restriccions anti-Covid. El major Trapero ha estat restituït com a cap dels Mossos d’Esquadra. Treballo fins al vespre.

Dissabte 14 de novembre de 2020
Nit
No he tocat l’ordinador en tot el dia. Ens estem a la terrassa parlant fins tard.

Diumenge 15 de novembre de 2020
Capvespre
Ha tornat a marxar el meu fill gran. Aiguabarreig de sentiments. Dinem a la terrassa. He fet crema catalana i llengües de gat per celebrar sant Albert. A la tarda, acabo Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Encara no havia arribat al final i ja sabia que el tornaria a llegir. Aquest segon cop, però, em compraré el llibre. L’he agafat a la biblioteca. He trobat a faltar poder-lo guixar amb el llapis. He anat prenent notes, però no és el mateix. M’ha fascinat com salta en el temps des dels primers anys de la postguerra fins al present; com combina els diferents punts de vista; com barreja pensament i diàleg; com dibuixa els personatges… I com tracta la por, el ressentiment, la venjança, la mort, la corrupció, la repressió… La passió, el desig. I, sobretot, la memòria. “Va escriure desesperadament perquè mai la mort tingués l’última paraula.”