Gràcies, Montserrat, perquè fins a l’últim moment m’has ensenyat la teva passió per la cultura i la importància que tenen les paraules

Dimarts passat 4 de juny, et vaig venir a veure amb la nostra amiga comuna Núria Llobet. Abans, però, ja ens havien avisat en Toni i la Concep que no estaves gaire bé. Quan enfilàvem carretera amunt, totes dues ja sabíem que possiblement seria la darrera vegada que ens veuríem. La nostra relació va començar fa anys, quan uns quants professors i alumnes de l’Institut de Segon Ensenyament –el nostre estimat institut del carrer Corró– vam organitzar un acte solemne en el qual vam reviure el temps que hi vam passar i tot allò que havia representat el centre a les nostres vides. Com ja és conegut, Jordi Baulíes va escriure per aquella ocasió el llibre L’Institut-Colegio Oficial de Eseñanza Media. L’obra recull, ben encertadament, totes les experiències que vam viure professors i alumnes. D’aquelles vivències recordo especialment el que va significar per a tots el fet de compartir aules amb els nois, un fet que no es donava a tot arreu. El treball recull igualment les activitats escolars –sempre extraordinàries–, fotografies, recitals de música, obres de teatre... El centre era dirigit amb mà ferma pel doctor Salvador Llobet. A raó de les llargues reunions que vam fer amb motiu de l’organització de la trobada especial, recordo que es va començar a gestar una forta amistat entre nosaltres. Posteriorment, vam aconseguir mantenir el grup d’amistat totes quatre (tu Montserrat, Núria Llobet, Margarita Tintó i jo) i ens vam continuar retrobant de tant en tant a El Mirallet, on sèiem sempre a la mateixa taula, la que dona a la plaça Josep Maria Folch i Torres. Això ens permetia veure bé l’escultòric Patufet. Aquelles converses es van convertir en petites i no tan petites ponències. Recordo que jo quedava bocabadada. Si pogués tirar enrere en el temps, m’agradaria poder recuperar-les. Tu i la Margarita us vau convertir en un pou de saviesa i sense presumir de res. Amb tota la senzillesa del món ens vau regalar tot allò que sabíeu dels llibres i de la vida. La Margarita ja fa temps que ens va deixar, però nosaltres encara estiràvem el fil per no perdre’t a tu. Darrerament quedàvem una tarda per venir-te a veure; casa teva era per a nosaltres un museu-biblioteca. Per a tu, Montserrat, els llibres eren la teva pell. Tot era tu i tu eres tot allò que dia a dia respiraves. Les teves amistats eren moltes. Et senties orgullosa de formar part de l’Espai Joan Brossa, on tenies molts i bons amics. Montserrat, ara que has marxat, vull recordar-te envoltada d’art, plena de paraules i de records, sobretot aquells que se centraven en el teu difunt marit, Juan, del qual parlaves sovint amb estima i admiració. Sempre he considerat una gran sort haver comptat tant amb la teva amistat com amb la de la Margarita, dues universitàries i llicenciades pioneres de Granollers. Més enllà del teu estimat Juan, sempre deies que per a tu van ser molt importants els teus germans, Joaquim Regàs i Antoni Cumella, i que actualment et senties molt feliç de ser estimada per tota la família. Gràcies, Montserrat, perquè fins a l’últim moment m’has ensenyat la teva passió per la cultura i la importància que tenen les paraules. I final: com vas poder comprovar, el dia del teu comiat vas comptar amb la presència d’uns quants alumnes. Per a tots nosaltres, sempre seràs la senyoreta Regàs.

Gràcies, Montserrat, perquè fins a l’últim moment m’has ensenyat la teva passió per la cultura i la importància que tenen les paraules

A Montserrat Regàs, de tot cor