A propòsit de les residències
L’esperança de vida ha anat en augment a Catalunya des de finals del segle XIX, i s’ha passat d’una expectativa de vida, l’any 1900, de 34 anys per als homes i de 36 per a les dones a una de 80,5 anys per als homes i de 86 per a les dones, l’any 2016, segons d’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Aquest fet l’hauríem d’entendre com un èxit social sense precedents fruit dels resultats del desenvolupament científic i de l’estat de benestar. L’augment de l’esperança de vida ha motivat que les persones acabades de jubilar encara esperin viure dues dècades més, una gran part d’aquests anys amb relativament bona salut. No obstant això, sobretot en els anys finals de la vida, les persones acostumem a presentar malalties cròniques i degeneratives que provoquen dependència.
Malgrat que la majoria de les persones grans voldrien viure tota la seva vida en el seu domicili habitual, a vegades això no és possible, ja que el deteriorament físic i/o psíquic fa que es requereixi un suport molt ampli que el seu entorn familiar i social no els pot proporcionar. El progressiu augment de la dependència desencadena que les persones que la pateixen o els seus familiars es plantegin l’ingrés en una residència, donat que és el lloc on es poden garantir les atencions que la persona dependent necessita.
L’any 2016 la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) va impulsar un projecte, empès per voluntaris, amb el nom “La residència on m’agradaria viure”, en el qual persones voluntàries visiten les residències del territori on viuen per tal de descobrir els aspectes positius de cadascuna d’elles. El seu objectiu és elaborar un instrument que orienti sobre quines haurien de ser les característiques, d’estructura i funcionament, d’un centre residencial que permeti continuar-hi un projecte de vida, sigui quina sigui la situació de les persones ateses. Fent especial èmfasi en l’atenció personalitzada i en el respecte de l’autonomia en la presa de decisions.
La metodologia utilitzada en aquest projecte consisteix a aplicar un qüestionari, que es traspassa a unes fitxes, a través d’una conversa amb persones responsables de cada institució i una visita a tots els espais de la residència. Els resultats de cada visita són consensuats amb la institució visitada i publicats a la pàgina web de la FATEC, per un costat, de forma individualitzada, els de cada residència i per un altre en un sumatori on hi ha agregats tots els aspectes positius de les residències visitades fins al moment. Això hauria de servir perquè, si arriba el moment d’haver de triar una residència, les persones tinguin una guia o uns suggeriments sobre què valorar d’aquesta mena d’institucions.
EXPERIÈNCIA AL VALLÈS ORIENTAL
A aquest projecte ens hi vam incorporar, l’any 2017, un grup de persones de la comarca que hem visitat, fins ara, gairebé totes les residències de Granollers, la Garriga i l’Ametlla. En aquest moment, en què les residències han estat els llocs on més s’ha patit la Covid-19 i que han esdevingut el centre de moltes crítiques, les persones que hem visitat les residències de les poblacions esmentades volem comunicar les nostres impressions d’aquestes visites.
En primer lloc, cal dir que les persones responsables de les residències ens van obrir les portes per parlar amb nosaltres i mostrar-nos les seves instal·lacions, ens van ensenyar els espais on vivien els residents i els llocs on només hi entraven els treballadors i les treballadores. Vam veure residències amb més detalls que d’altres. Unes, poques, amb habitacions individuals i altres, dobles, però totes procurant personalitzar l’espai que ocupava cada resident. Ens van explicar el perfil de les persones ateses: totes fràgils, moltes amb demència. També el dels professionals. Algunes en tenien amb força diversitat i horaris amplis; d’altres comptaven amb menys personal i en horaris restringits.
A totes se’ns van comentar que s’esforçaven perquè la residència s’assemblés a una llar i que evitaven que es confongués amb un hospital. També ens van dir, i a vegades ho vam comprovar, que feien activitats per mantenir el contacte amb el seu entorn, sobretot amb escoles i grups de voluntaris.
Que procuraven tenir-los actius amb activitats que els fossin plaents. No només amb l’exercici físic i les manualitats si no amb la cura d’un hort o alguns animals, fent-los triar la pel·lícula que veurien plegats o amb altres activitats de la vida quotidiana, com ajudar a plegar la roba.
Algunes residències tenien normes més estrictes i altres més laxes, però totes agraïen la col·laboració dels familiars. També n’hi havia en què l’opinió dels familiars prevalia sobre la del resident i d’altres, a la inversa. En algunes els usuaris participaven força en les activitats i decisions comunes i en altres se’ls consultava menys.
Però el que més ens va agradar i vam valorar va ser que totes les persones que ens van rebre ens mostraven la seva institució amb orgull i contentes de fer-ho. Totes pensaven que el seu establiment era un bon lloc per als residents.
Ara, després de les notícies sobre la devastació en aquests indrets, pensem que les residències que vam visitar no concorden amb la informació genèrica que moltes vegades ens ha arribat, on es diu que són espais on els ancians i ancianes hi estaven descuidats. A les residències que vam visitar es tenia cura dels residents i se’ls tenia en compte, però en algunes el virus també hi ha fet estralls, entre els usuaris i també entre els professionals.
LA NECESSITAT DE LES RESIDÈNCIES
Si només s’haguessin contagiat i mort les persones residents en institucions on no se’ls donaven les atencions adequades, estaria molt clar què s’hauria de fer perquè no tornés a passar. Però com que el virus no ha fet gaire diferències això fa que ens preguntem: com ha pogut passar?, què no s’havia previst?, què s’havia de fer diferent?, què cal fer perquè no torni a passar? Nosaltres no som ningú –ni en sabem prou– per donar respostes, però sí que ens agradaria expressar la nostra opinió per dir que creiem que continuarà la necessitat de tenir residències mentre hi hagi persones a qui els calgui que les cuidin i les vigilin les 24 hores del dia.
Segurament caldrà repensar el model. I podria ser que aquest nou model ja el tinguessin pensat les persones que ara hi treballen. Ens van parlar de la necessitat que tenim tots d’una habitació individual per encabir-hi els nostres records i la nostra vida. La conveniència de fer grups reduïts, similars a famílies…. O que l’atenció personalitzada i el respecte en les decisions dels residents s’ha de mantenir sigui quina sigui la seva situació.
Pensem que caldrà solucionar la dificultat que hi ha per trobar persones formades que hi vulguin treballar, sobretot perquè els sous són molt baixos. Per això cal que es dignifiquin els salaris dels qui hi treballen i que ara s’ha vist prou que era un personal tan necessari.
Nosaltres trobem pertinents els esforços que s’han fet perquè les residències fossin una llar per als residents. I ara, donada la situació que ha provocat aquesta greu malaltia, ens fa por que aquest objectiu es vegi amenaçat i es vulgui organitzar un hospital en una residència. Per evitar-ho, segurament caldria enfortir l’atenció primària de salut perquè els usuaris de les residències tinguessin el mateix tipus d’atenció que les persones que viuen a casa seva.
I també temem que aquells aspectes de bones pràctiques observats a les residències –i que la FATEC ha anat recollint– no es tinguin en compte perquè provenen d’un temps que, a hores d’ara, pot semblar massa llunyà –o que és dolorós de recordar– i que de ben segur caldria estendre.
I finalment voldríem manifestar que ens agradaria que en la reforma del model de residències i en l’exigència d’una atenció excel·lent s’hi impliqués tota la societat. Perquè és el lloc on s’atén les persones més fràgils i estimades de la família i, per tant, s’ha d’exigir que estiguin en mans competents i en espais cuidats i protegits; i també perquè tothom és candidat a ser-ne usuari. Només és cosa d’esperar que passi el temps
*Signen aquest article Roser Blasco, Carme Climent, Carme Esplugas, Joan Estapé, Esteve Garrell, Martí Majoral, Ventura Rabell, Montserrat Roca i Assumpta Trias