“¡A sus órdenes, jefe!”
Escric aquestes línies amb llàgrimes als ulls, que conviuen amb somriures quan em venen alguns records del que hem viscut plegats. Vull que aquestes paraules siguin tant un reconeixement d’un gran SERVIDOR PÚBLIC –sí, amb majúscules–, com també i, encara més important, a la persona. Sempre dic que tinc la sort que la vida m’ha fet molts regals en forma de persones, i en Francesc Campaña ha estat una de elles, sense cap mena de dubte. I això que no van començar gaire bé…
Era el mes de juny de 1999, m’acabaven de nomenar regidor de Seguretat Ciutadana de Granollers, i en la meva primera visita per conèixer a la plantilla i les velles instal·lacions que llavors es trobaven a l’edifici de l’AISS, ell era a la porta esperant-me. I allà, amb la Llei de Policies Locals i la Llei de Seguretat Ciutadana a les mans, em va dir: “Toma, chaval, para que vayas aprendiendo.” No m’ho vaig prendre malament, perquè suposo que ell devia pensar que on anava aquest marrec a ensenyar-li res sobre el que havia fet tota la vida, i probablement tenia raó, però jo hi anava amb tota humilitat a escoltar, aprendre i intentar ajudar. Tot i això, immediatament em va dir: “¡A sus órdenes regidor!” La meva resposta va ser i ja continuaria sent sempre la mateixa: “No, ¡a las suyas, jefe!” I això el molestava molt, perquè la jerarquia l’ha tingut molt interioritzada sempre. I així ha estat fins al final.
Dia a dia, mes a mes, any a any, aquesta relació professional amb en Francesc Campaña va anar canviant per transformar-se en una estima mútua. En aquests dies que he parlat amb molta gent de tu, sempre han coincidit en un qualificatiu: gran persona. I sí, sense cap mena de dubte, ho has estat.
Quaranta anys de servei a la ciutat des de Policia Local. I, una vegada jubilat, has continuant participant activament en un munt d’entitats de la ciutat. La llista és infinita. Has ofert i aportat el teu temps, la teva experiència i, especialment, la teva humanitat.
Aquests darrers dies quan et visitava i podies parlar, encara et sorprenia l’estima de tanta i tanta gent que t’anàvem a veure i la resposta era ben senzilla. Això ho has aconseguit tu solet, considerant tothom amb respecte, paciència i bon tracte. Tot el reconeixement que has tingut i tinguis en el futur serà ben merescut. I no saps el que lamento no haver arribat a temps amb el més gran.
Se’ns farà difícil a la meva família sortir de viatge, trobar un mussol i no comprar-lo per augmentar la teva enorme col·lecció. Però cada vegada que en localitzem un, segur que pensarem en tu. Com quan miri la cadira que li vas regalar a la meva filla Anna quan va néixer. L’altre dia ho recordàvem i ens emocionàvem. Perquè encara és a la seva habitació, i hi serà per sempre. O aquestes properes festes, que no rebré la teva postal nadalenca que mai no faltava i que sempre penjava de l’arbre.
Per acabar, gràcies a la teva família –Marta, Salvador, Lidia i Sergi– per fer-me sentir aquests darrers dies com si en fos un membre més, convidant-me a ser-hi quan ja no volíeu més visites.
A reveure, Francesc, i gràcies per tantes coses, per la teva estima i amistat. Em cuidaré i faré bondat, com em vas demanar a les teves darreres paraules. I com et deia sempre: “¡A sus órdenes jefe!” T’estimo.