Aquest dietari és com una carta, com una carta que t’escric a tu, amic desconegut

Dilluns, 26 de novembre de 2018 Vespre En la novel·la El conte de la serventa escriure està prohibit. Margaret Atwood diu: “Un conte no és per explicar-se’l a un mateix; hi ha d’haver algú altre.” “Un conte és com una carta.” Per sort, de moment escriure no està prohibit, i gràcies a aquesta finestra em puc comunicar setmana rere setmana amb vosaltres. Escric des de la solitud, a estones en una llibreta, allò que se m’acut; altres vegades al teclat de l’ordinador, pensant que la carta us arribarà el divendres. M’agrada imaginar algú que lluny d’aquest estudi que comparteixo amb un baobab de 60 centímetres, dues orquídies, dos cocoters –que són els darrers fitxatges i no sé si aconseguiré reviscolar–, unes plantetes petites de calamansis, a part de prestatgeries amb llibres i una taula plena de papers amb més llibres i l’ordinador, llegirà això que escric. Sí, aquest dietari és com una carta, com una carta que t’escric a tu, amic desconegut; no sé si em llegeixes des de casa, des d’un bar o al tren...; si és la primera vegada que ensopegues amb el Dietari de l’okupa de l’altell o potser el llegeixes sovint; si un dia ens creurem pel carrer sense saber que jo sóc l’Okupa i tu el meu lector; si ets un home o una dona; si ets jove o fa temps que ets jove; si estàs trist o content; si et sents sol; si tens molts maldecaps i aquesta lectura t’ha permès evadir-te una estona... Només sé que aquesta carta t’ha arribat, i que l’estàs llegint. I vull dir-te, que em fa molt feliç que em llegeixis, que m’agradaria que em busquessis a les xarxes socials i que em diguessis què en penses, del que escric. M’agradaria que contestessis aquesta carta i que continuïs esperant la meva carta cada divendres. Jo intentaré no avorrir-te i escriuré imaginant que potser aquestes ratlles et faran passar una bona estona. Dimarts, 27 de novembre de 2018 Tarda Aquesta nit ha glaçat. Per sort, el cap de setmana passat vaig tapar la buguenvíl·lea. Avui he entrat les dues marqueses, els hibiscos encara florits –que es resignen a pensar que estem a les acaballes de la tardor–, la margarida, les cintes, la guzmània –que ja té tota la flor seca i un brot que neix a la soca–, i també els tres alvocats que ja fan quasi un metre –els vam plantar d’un pinyol fa uns mesos–. L’entrada de casa és gran i la llum hi arriba directa des del vidre de l’altell. M’agrada veure-la tota verda, com un glop de natura dins de casa. Arrecerades al porxo passaran l’hivern les menys delicades. El llimoner nan, a preferent, d’esquena a la porta. Si veig que fa massa fred potser encara l’hauré de tapar. Té cap a 20 anys i no em perdonaria que li passés res. Les plantes i els arbres formen part indestriable de la meva vida. Les violetes de bosc són la meva àvia Vicenta –i la flor de la Loreto de Confidències d’una reina–; la mimosa, l’arbre que la besàvia Maria ens en va regalar pel bateig de la meva germana i va aixoplugar els nostres jocs d’infantesa; les roses, les preferides del meu pare –li agradava posar-se una poncella a la boca, com feia amb el romaní–; i la magnòlia, elegant, majestàtica i forta com cap d’altra, és l’arbre de la meva mare. Dimecres, 28 de novembre de 2018 Migdia No és senzill fer tres coses a la vegada i entremig anar pujant i baixant de la cuina a l’altell. Intentar fer uns pèsols amb botifarra mentre acabes una carta, i entretant contestar missatges d’amics del Facebook que han llegit el teu darrer article i te’l comenten. I acostuma a acabar, com ha acabat, amb els pèsols enganxats. Dissabte, 1 de desembre de 2018 Migdia En Jordi Sànchez i en Jordi Turull inicien avui una vaga de fam. Em sento profundament colpida. No puc deixar de pensar en ells i en les seves famílies, en el seu patiment. Algú que emprèn una acció pacífica que posa en perill la seva salut i, fins i tot, la seva vida per fer sentir la seva veu, em mereix un gran respecte. Demanen quelcom tan simple com que la Justícia faci justícia, però l’Estat espanyol cada dia està més degradat. El Tribunal Constitucional admet a tràmit tots els recursos que presenten i els deixa criant pols maquiavèl·licament per impedir que puguin recórrer a la justícia europea. Quanta mesquinesa, quina perversió. No, no puc pensar en ells i en el seu patiment. Em fa massa mal assumir que hem anat normalitzant el maltractament que ens infligeixen aquests que bravegen de ser l’exemple dels valors democràtics.

Aquest dietari és com una carta, com una carta que t’escric a tu, amic desconegut

A tu que llegeixes aquesta carta