Estem parlant de béns que no són propietat d'un rector o del bisbe, sinó de l’Església, formada per comunitats de fidels

El proppassat dijous dia 24 de juliol el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya feia públic el mapa amb la informació sobre els béns immatriculats de l’Església i la creació de l’Oficina de Mediació sobre Immatriculacions com un servei del Centre de Mediació de Catalunya. Aquesta notícia sembla que torna a remoure una ombra de sospita sobre un tema en el qual l’Església ha actuat sempre segons la legislació civil vigent a cada moment, amb les fórmules jurídiques establertes en l’ordenament civil per tal de tenir registrats els seus béns. Es tracta d’un procés que arrenca amb la creació del registre de la propietat i la redacció de la llei hipotecària l’any 1861. L’Església aleshores era propietària d’immobles de temps immemorial —la major part d’ells temples, esglésies, ermites i cases rectorals— i respecte als actuals, no sempre es disposava de documentació. D’aleshores ençà les diverses fórmules que s’han establert perquè l’Església pogués registrar els seus béns han estat sempre regulades per l’Estat, no pas per l’Església. La llei hipotecària de 1946 reconeixia a l’Estat, la província, el municipi i l’Església la capacitat d’inscriure una propietat a través de la certificació emesa per l’autoritat pròpia en cada una d’aquestes institucions. Això és la immatriculació. No es tracta, doncs, d’un privilegi, sinó d’una figura jurídica establerta en l’ordenament civil espanyol. El que no es podia inscriure amb aquesta llei eren els temples, ja que es considerava de pública notorietat la seva propietat per part de l’Església. Fins l’any 1998 no es va permetre registrar a l’Església els seus temples, tot i tenir-ne la propietat. Aleshores s’inicià un període fins l’any 2015, any que entrava en vigor una reforma de l’esmentada llei hipotecària, segons la qual, l’Església perdia la capacitat per immatricular. Durant aquest període s’autoritzava l’Església a registrar els seus edificis que no havia pogut registrar fins aleshores, ja que la legislació no ho permetia. A la nostra diòcesi, com a les altres, s’inicià el procés d’immatriculació d’aquells béns que de temps immemorial eren propietat de l’Església tot i que no havien estat registrats en el Registre de la Propietat, perquè no es permetia fer-ho. No és que l’Església s’hagi apropiat de béns, sinó que ha registrat públicament allò que ja era de la seva propietat. Cal recordar que el Registre de la Propietat no dona la propietat, sinó que reconeix la propietat ja existent. Aquest procés es va encarregar a persones tècniques i advocats, que estudiaren cada tema al detall abans de presentar-ho al registrador, el qual podia acceptar-ho o no en funció del que s’havia presentat. A més, un cop registrat hi havia un període de temps per fer al·legacions a aquella immatriculació, en el cas que hi hagués algun contenciós o discrepància sobre la propietat, perquè ha estat un procés públic, que no s’ha fet d’amagat. Cal dir que sempre, des de l’Església, s’ha estat obert al diàleg davant de possibles errors en aquest procés de registre per tal de cercar la millor manera de resoldre-ho de forma amistosa. I en el cas de discrepàncies sempre s’ha pogut recórrer als tribunals de justícia competents. Les mediacions, per tant, ja han existit i s’han fet servir quan ha estat necessari. Estem parlant de béns que no són propietat del rector d’una parròquia o del bisbe, sinó de l’Església, formada per comunitats de fidels que celebren la fe, transmeten aquesta fe que es converteix també en cultura, i viuen l’atenció i l’ajut als més necessitats i vulnerables. Són béns, per tant, al servei dels altres i de la societat en general.

Estem parlant de béns que no són propietat d'un rector o del bisbe, sinó de l’Església, formada per comunitats de fidels

A voltes amb les immatriculacions