Hem de reconciliar-nos amb la mort, perquè la mort també és vida

Dilluns, 28 de gener de 2019 Tarda Ahir vaig entregar el relat al Grup d’Escriptors del Montseny pel nostre proper recull. Escriure un relat irònic m’ha ajudat a prendre consciència que narrar una situació trista i desesperada des de la crua realitat és més senzill que fer-ho des de la ironia. Tot i que la ironia pot acabar sent més punyent. El meu admirat Pablo Picasso deia que aprendre a pintar com els pintors del Renaixement li havia costat uns quants anys, però que per aprendre a pintar com els nens hi havia hagut d’invertir tota la vida. Dimarts, 29 de gener de 2019 Tarda Cau una rufa ploranera que a penes mulla i em mimetitzo amb el temps que fa a l’altre costat dels vidres de l’altell. No parlem de la mort. No en parlem perquè ens fa basarda, potser fins i tot perquè pensem que si no en parlem, la mantenim allunyada. Aquests darrers dies que l’hem sentit a prop, perquè rondava sense pietat una amiga, i n’hem parlat a casa. Han estat converses doloroses, però guaridores, que ens han fet sentir propers compartint la intimitat. Des de ben petita, vaig poder conviure amb la mort amb la mateixa naturalitat que amb la vida, i m’hi vaig anar avesant sense empentes. Agraeixo profundament que fos així. Veure en el llit de mort la Filomena, una veïna i parenta dels avis molt velleta, sent una nena petita, no va ser un trauma, era quelcom esperat. Em vaig acostumar a les trobades d’amics i familiars a casa dels difunts, fent de crossa en un moment en què tant es necessita. A pintar les habitacions després de les morts i a canviar els mobles per reajustar-nos a la vida. No se m’acut una manera millor de morir que no sigui a casa –sempre que sigui possible– envoltat dels teus, poder-te acomiadar de tothom i dir-los tot allò que els vols dir abans de marxar al viatge més llarg de la teva vida. Molts nens d’ara no han vist mai la llet de les vaques si no és envasada, les taronges, si no són en una bossa de malla; ni han corregut per dins d’un camp d’ordi. I quan se’ls mor el gos, el gat o el canari, els pares els diuen que ha marxat. Tendim a esterilitzar les situacions incòmodes, sense voler veure que la mort continua amb nosaltres, ben a prop. Apartar-los de la realitat és tan ingenu com pensar que un arbre de Nadal sense arrels continuarà viu. Hem de reconciliar-nos amb la mort, perquè la mort també és vida. Dimecres, 30 de gener de 2019 Matí Avui surt a la venda Sal roja, i em sento el cor esvalotat com unes castanyoles. Divendres, 1 de febrer de 2019 Matí Fa un dia plorós, sembla que no vol desvetllar-se. És un dia dur i molt trist! Avui traslladen els presos polítics catalans cap a les presons madrilenyes. M’envaeix un sentiment d’impotència immens. Els tenen detinguts com a reus perquè no poden detenir més de dos milions de persones que vam votar l’1 d’octubre. És una venjança infligida a tots nosaltres. Amb aquest escarment col·lectiu, antidemocràtic i injust volen doblegar-nos. Però, malgrat el patiment que significa estar segrestats per un estat repressor, ells es mantenen ferms, com ho estan també els exiliats polítics. I nosaltres, tots els que vam participar en el referèndum, lluny de minvar les ànsies de llibertat, les veiem créixer cada dia. Estic feta un aiguabarreig d’emocions, conviuen en mi sensacions molt contradictòries. L’emoció de la publicació de la novel·la i l’alegria que comporta es debaten dins meu amb sentiments de tristesa. Em sento com si m’hagin posat en una coctelera, però els meus sentiments continuen com l’oli i el vinagre, a voltes preval un, a voltes l’altre. Dissabte, 2 de febrer de 2019 Matí Estic llegint els relats del quart Concurs Ricard Pujolràs. Tinc poc temps per a altres lectures. Però, aprofitant que aquesta setmana li han donat el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any a la Marta Orriols per Aprendre a parlar amb les plantes, he començat a llegir el seu llibre Anatomia de les distàncies curtes. He llegit els primers contes del recull i els trobo d’una intimitat sincera i quotidiana. No calen grans artificis per plasmar la passió, l’amistat, la decepció, les renúncies... no calen perquè tots en tenim referents en el nostre dia a dia. El que cal, per sobre de tot, és sinceritat, gratar amb les ungles la nostra cuirassa i deixar traspuar allò que portem tancat dins. I cal saber-ho explicar tan ben explicat, amb les paraules justes i aquesta senzillesa perquè ho puguem sentir tan proper.

Hem de reconciliar-nos amb la mort, perquè la mort també és vida

A voltes quan plou, em mimetitzo amb la pluja