Els mossens Jacint Verdaguer i Antoni Maria Claret van fer exorcismes per treure els dimonis als seus feligresos al segle XIX

Van sortir dels Quatre Gats amb una càrrega etílica que déu n’hi do, agafats de bracet perquè no es posés tant de manifest el seu caminar en ziga-zaga que delatava un excés de copes. A altes hores de la nit, el Romeu, que com a bon taverner havia d’estar al cas de tot el que es coïa a la ciutat, els va donar la mala notícia: en Cinto Verdaguer havia mort i, a primera hora del matí, el seu cadàver seria traslladat de Vallvidrera a Barcelona, on l’enterrarien. Resolts a fer acte de presència al domicili mortuori, van fer a peu la dotzena de quilòmetres de distància que separen el carrer Montsió –el dels Quatre Gats– de Vil·la Joana, a Vallvidrera, la darrera casa on s’estava el poeta. Eren els habituals: l’escenògraf Josep Rocarol, el poeta Jacobus Sabartés, l’escultor Mateu Fernández de Soto i el pintor que aquest cop els acompanyava, Pablo Ruiz Picasso. Emprengueren la marxa quan encara era fosc, guardant un silenci hermètic, com si fessin un acte de contrició; solament es van aturar per collir un grapat de flors boscanes per fer-ne un ram, que després, en arribar al destí, posarien damunt del taüt. Els primers rajos de sol saludaren els quatre quan travessaven la vila de Gràcia i en el pensament de cadascun només planava la figura d’aquell home, a qui tots tenien com un símbol de coratge, primer, per haver-se enfrontat amb la jerarquia eclesiàstica i, segon, per haver plantat cara al fatxenda del marquès de Comillas, que havia acumulat part de la seva fortuna amb el quefer d’esclavista i de negrer, a l’empara de la corona borbònica i que va contractar Verdaguer com a capellà de la famíliai el va deixar a viure amb ells al Palau Moja. Tot i alguns entrebancs, aquella va ser la millor etapa en la carrera de Verdaguer, tant pel prestigi social com pel literari que va aconseguir. El poeta, no obstant això, anys abans ja havia deixat escrita una quarteta –premonitòria?– perquè, si mai es veia empès a tornar als orígens d’on venia, humils, hi estava ben disposat: “Poeta i fangador só / i en tot faig feina tant neta, / que fango com un poeta/ i escric com un fangador.” EXORCISMES A LA CASA D’ORACIÓ A la tornada d’un viatge a Terra Santa, Verdaguer va arribar transformat i es va ficar en un laberint de complicada sortida. Durant tres anys va practicar exorcismes a la Casa d’Oració, un pis situat al número 7 del carrer de Mirallers, a Barcelona. En una sala, ampla, presidida per un altar, s’oficiaven cerimònies on hi assistien dones i homes que deien estar posseïts. Sembla que al moment de més paroxisme s’empassaven vidres i claus i que l’endemà Verdaguer els tornava a exorcitzar, els apropava a la boca una mena de medalla beneïda i ells escopien sencers tots aquells trossos que havien deglutit el dia abans. Els episodis d’endimoniats captivaven –i de quina manera!– algunes classes socials, però sobretot la dels artistes d’aquella Barcelona de finals del 1800 que, farts d’una església totalment conservadora, maldaven per trobar alternatives espirituals. Verdaguer, que ja era una celebritat, els mostrava les seves experiències viscudes a la Casa d’Oració, que recollia escrites en uns quaderns. Li costarien l’expulsió de la ciutat i ser reclòs al Sanatori de la Gleva per obra del bisbe Morgades i del marquès de Comillas. Verdaguer va caure en picat, repudiat pels estaments eclesiàstics i acabant els seus dies, tísic, a la casa de Vallvidrera, on avui, tan sols una familiar seva i uns quants periodistes desplaçats li retien homenatge i també ho feia, en petit comitè, la flor i nata de la bohèmia, que, efectivament, van dipositar el seu ram de flors boscanes, les úniques que es van posar sobre el taüt. Quan les despulles de Verdaguer van arribar a Barcelona, allò ja van ser figues d’un altre paner. El fèretre va ser traslladat d’immediat del vell carruatge que l’havia dut des de Vallvidrera a un altre d’imponent, tirat per quatre cavalls negres i emplomats al qual seguia una munió de tartanes amb més d’un centenar de corones. Al voltant de 200.000 persones van sortir al pas de la comitiva fúnebre, el seguici més gran que mai s’hagi vist a cap enterrament a la ciutat, per donar l’últim adéu al capellà i poeta de Catalunya, mossèn Cinto Verdaguer. La majoria dels allí presents no sabia res dels exorcismes... L’EXORCISME DEL PARE CLARET I EL CELIBAT Antoni Maria Claret i Clarà, conegut com el pare Claret, havia nascut 38 anys abans que Verdaguer i eren freqüents les seves prèdiques, que feia pels pobles, sortint sempre des de Vic a peu. Sembla que a Sant Feliu de Codines hi va predicar un parell de vegades, amb motiu de la festa de la Mare de Deu del Carme. En una d’aquestes, el sagristà de la parròquia, Pau Pineda, conegut com el Bega, quan acompanyava Claret, va topar amb una colla de gent estranya i unes comparses aterridores, homes i dones nus ballant i fent bestialitats. El sagristà es va espantar: “Què us ha semblat, Pau, aquesta gent?”, li digué el pare Claret. “He passat molta por”, va contestar. “Doncs heu de saber que són els esperits infernals, però no se’ls ha de témer, perquè sense la permissió de Deu, res ens poden fer.” Un dels familiars d’aquell sagristà m’ha fet a mans un manuscrit que la família ha conservat, datat a 29 de novembre de 1843, que sembla que va ser escrit pel pare Claret (almenys hi consta la seva rúbrica): “Anton Claret, Prevere.” Es tracta ni més ni menys que del manifest d’una dona posseïda pel diable, la qual Claret va exorcitzar: “Margarida Miralpeix, donzella de 29 anys, filla de Sant Hipòlit de Voltregà i criada a la rectoria de La Molsosa i obligada a venir a Taradell per lo maligne esperit [...] se troba posseïda des de l’edat de 5 anys per Gahino i des de la d’11 per Cayfando, que junts fan el numero de 10.900 i 13 capitans. [...] Digué: que Gahino i Asmodeo son els principals dimonis que tenten amb impureses lo un ab figura d’home i lo altre ab figura de dona y que Cayfando tenta contra la Fé i que estarà en el mon fins el dia del Judici [...] El modo en que sem presentà i me conegué es admirable y molt més admirable tot lo que’m digué, y fou del tenor següent: Claretus, grande predicador, la Carmelitana me mana te digui algunas cosas. Que prediquis més contra dels vestits, comedias y balls, que ho fas poch y també contra dels fraus, usuras y estafas... Carmelita esta irritadissima, y quant algun deshonest o deshonesta entra en la Iglesia, ella des del Cel se tapa els ulls per no veure’ls y las orellas per no escoltar les seves oracions, tan es lo asco que li fan [...] El dimoni Gahino fou el que inventà las modas escandalosas en París, Genova i altres ciutats, ara fara 27 anys... Per aixó l’any passat va fer aquell gran aiguat i aviat n’hi haurà un altre [...] El dimarts de Carnestoltes, Gahino dimoni luxurios, s’aparegué en un sarau que feien en Vich, baix la figura d’un jove de 25 anys, i tots los que ballaren ab ell tingueren estretes les mans i pecaren mortalment de deleyte...” “Mentres estabam exorcisantla ab un giravolt que va donar, se girar de cara a alguns sacerdots que havien vingut per veureho y digué també: [...] “de part de la Carmelita tinc de dir també als sacerdots, que estudiïn més i que no sigan tant facils de absoldre als deshonestos...” “Alguna cosa més va dir que ara no me’n recordo”, escriu Claret, per rematar-ho amb: “Quan gran es la bondat i misericordia de Deu Senyor nostre que per salvarnos, no sols se val de amichs, sinó també d’enemichs!”

Els mossens Jacint Verdaguer i Antoni Maria Claret van fer exorcismes per treure els dimonis als seus feligresos al segle XIX

‘Ab insidiis diaboli, libera nos, Domine’