Una cosa que l’enemic no ens pot prendre és l’etimologia

Adolphe Hedwige Delamare (1793-1861) / MNAC Una autèntica llàstima que la primera vegada que Montserrat treu el cap en aquest modest racó hagi de ser en tan funestes circumstàncies, amb la barraqueta en mans de borbons i de botiflers. Per sort, una cosa que l’enemic no ens pot prendre és l’etimologia, i creieu-me que la que ens ocupa val la pena. D’entrada, la mare de la família no és pas abadia sinó, ves per on, abat, arribat fins a nosaltres en un periple de tres estacions: en llatí, sota la forma abbas, abbatis, pres del grec eclesiàstic abbâ, el qual, i alerta que ara ve la bona, el va agafar de l’arameu abba, que vol dir pare –per això quan diem “el pare abat” estem fent un ‘vall d’Aran’, és a dir, una repetició del concepte–. He dit la bona, però més aviat hauria hagut de dir l’extraordinària, perquè ben poques paraules tenim al diccionari procedents d’aquesta llengua tan rellevant per a la història de la humanitat. Per la resta, es tracta d’una família força escassa (cosa gens estranya, tenint en compte allò que designa, i ho deixarem aquí abans de caure en alguna facècia de gust dubtós), que, tanmateix, inclou dues peculiaritats dignes de remarcar. Es tracta dels dos derivats cultes (els altres, els diguem normals, són poquets i molt canònics: abadal, abadia, abadenc, abadessa i abadiat. Els dos primers, per cert, esdevinguts cognoms, gairebé sempre de llinatges de casa noble o poderosa, com els osonencs D’Abadal); el primer, abacial, crida l’atenció perquè, tal com acostuma a passar amb els cultes, no canvia el fonema de derivació (la D que hem vist en els altres cinc) sinó que conserva el de l’original (abbatis: quan en llatí la T precedia una I seguida d’una altra vocal sonava com C, per això les llengües llatines ho grafien o ho fan sonar així: de nationis, nació, de ratio, ració, i un llarguíssim etcètera perquè és un cas molt freqüent. El segon derivat culte encara és més exòtic: abaciologi, un mot ben curiós que significa ‘llista d’abats d’un monestir’, format amb el mateix sufix que martirologi i necrologi (i eucologi, i menologi, i episcopologi, i, encara que sembli un acudit, arxiepiscopologi, també, que sí, significa el que sembla: ‘llista d’arquebisbes d’una metròpoli’). Tant de bo aquestes llistes (no n’he vista mai cap) no siguin una mera encadenació de noms sinó que incorporin alguna mena d’apunt o indicació, per poder veure al costat del nom de l’abat actual algun epítet com ara el que he escrit al final de la primera frase d’aquesta columna. I un altre dia ja parlarem d’abadesses, si cal.

Una cosa que l’enemic no ens pot prendre és l’etimologia

Abadia