Quina pesadesa això de la campanya electoral

Amics polítics, jefes que feu política, exs que us presenteu com a caps de llista, no us enfadeu quan digui això que diré ara: “Quina pesadilla i quina pesadesa això de la campanya electoral! Quina tabarra!” Hi ha un grafit conegut que resa: “Abraça’m fins que s’acabi la campanya electoral”, i últimament l’estaria dient a tot hora. Tot és campanya electoral, programes amb idees repetides; debats de ciutats que em queden lluny, molt lluny; la cultura i l’educació al final de la llista –i així ens va–; cartelleria amb cares gegants –la majoria de senyors!– que embruten el paisatge, les vistes i els carrers, i vídeos irreals de gent que no sé pas qui són ni què intenten vendre’m, tots, amb idees idíl·liques per al lloc on visc i que, mira, després se n’oblidaran. Odio les campanyes electorals, és un dispendi d’energia, idees, paperassa i hores perquè tot continuï més o menys igual. I no parlo del fet que manin els mateixos sinó que, de cara a un poble, el que està bé, ho està, i és el que s’acaba fent mani qui mani perquè ningú –jo ja m’ho crec això i ho dic de veritat–, ningú va a enganyar i tothom estima el seu poble, de debò. Potser a les ciutats és una mica diferent perquè les poltrones ofereixen més incentius de tota mena però aquí, als nostres pobles, només vol dir un munt de feina i un munt de queixes dels veïns. Perquè els veïns, és ben cert, no som gaire agraïts, la veritat. Tendim a queixar-nos més que no pas a felicitar, i això ha d’acabar esgotant. Em cansen les promeses i les queixes, les baralles absurdes i els eslògans ressuats. Em cansen els que voten amb militància i els que no volen votar. Les propostes de tots els partits a casa, a la bústia, o en un àudio de Whatsapp i la resta, silenci. I cadascú a votar allò que més li hagi interessat. Menys xivarri, menys colors llampants, menys cares de senyors i senyores amb un somriure fals i més abraçades. Després i ara, fins que s’acabi la campanya electoral.