Hi ha petits plaers que em fan especialment feliç, com llegir dins del llit coberta amb l’edredó

Dilluns 2 de desembre de 2019 Migdia Després de tot un cap de setmana amb el cap carregat, finalment, em trobo millor i surto a caminar de bon matí. És fosc, li costa d’esbargir la negror. Sembla que avui serà un dia plomís. Les prediccions meteorològiques apunten que aquesta serà una setmana inestable, segurament és el decorat més adient per a la Cimera del Clima a Madrid. Els governs continuen impassibles davant de l’alarmant situació ambiental, traspassant el pes de la responsabilitat al poble, com de costum. Mentrestant, els ecologistes utilitzen la imatge d’aquesta noieta sueca –no tinc res contra ella, tot sigui dit– per renyar-los. Em sap greu, però crec que no necessitem una estrella mediàtica passejant-se pel món, sinó que els governs escoltin i facin més cas a la comunitat científica, que és qui ha fet els grans estudis sobre el canvi climàtic. Tarda El dia continua sent gris, és la paròdia o la simbologia dels colors: el dia, la cimera climàtica, una altra dona assassinada –això més que gris és ben negre–, fins i tot la novel·la que estic llegint, La dona de gris de l’Anna Maria de Villalonga, que em manté ben enganxada. Ahir a la nit, mentre llegia, vaig ensopegar amb una pàgina amb la data on es produïen els fets, i sorpresa, era diumenge 1 de desembre. De sobte s’havia fos la realitat amb la ficció. Exactament això és el que ens diu la que fou la comissària de l’Any Pedrolo en la seva novel·la, parlant del protagonista: “Li agrada constatar fins a quin punt la realitat i la ficció poden arribar a confondre’s.” Hi ha petits plaers que em fan especialment feliç, com llegir dins del llit coberta amb l’edredó i amb un llumet il·luminant el llibre, de manera que el focus limiti el radi d’acció: la novel·la i jo. Té un aire màgic, com les cabanes de mantes i cadires que fèiem amb la meva germana els dissabtes a la tarda quan els pares anaven al cinema. Dimecres 4 de desembre de 2019 Migdia Arribar al Club de lectura de la Biblioteca de Santa Eulàlia de Ronçana i trobar-se amb un dossier on parlen de Sal roja a l’apartat principal és un regalàs. Vam estar comentant la novel·la molta estona: el marc històric, els personatges, el missatge que pretén transmetre, les seves impressions... Les trobades amb els lectors són una ocasió fantàstica per créixer com a escriptor. Vam marxar enmig de petons i agraïments, absolutament convençuts que els que més benefici havíem tret d’aquella apassionant conversa érem nosaltres com a autors. Tarda Una cortina espessa d’aigua i alenades de vent fan conxorxa picardiosa per anar despullant els plàtans de la carretera, que ja són poc més que espina. L’entrada del poble és una catifa flonja d’ocres i torrats. Avui, presentem Sal roja a Sant Andreu, però hi anirà només el Ramon, ho té el costat de casa i fa un temps complicat per moure’s amb transport públic. Asseguda al meu altell continuo treballant a l’ordinador en un nou projecte, mentre la pluja m’acompanya amb la seva simfonia constant. Dissabte 7 de desembre de 2019 Tarda El meu fill gran ha vingut de cap de setmana llarg, soc feliç. Aquest matí he sortit a caminar, fa un dia lluminós. Hem anat fins a Terra Blanca i seguint les fites marcades del PR-C 139 hem baixat per la drecera que va cap a Can Mongol travessant la riera. Sort que van posar un petit pont de fusta perquè baixava força aigua. Hem passat per davant de Can Parera de Canyes, de Can Pascual i de Can Cortina –la masia on va néixer el meu pare i el meu avi patern–. He trobat uns quants carlets. Quan he arribat a casa, ens hem engrescat i hem sortit a buscar quatre bolets més amb la família. Hem omplert un bon cistell, bàsicament de carlets, però també algun rovelló i pinetell. Ens hem posat tots a triar-los per enllestir de seguida i poder-ne posar algun a la cassola del dinar, un dit i fet. Quina meravella tenir la cuina gran i ser-hi tots a dins. Diumenge 8 de desembre de 2019 Tarda M’ha agradat molt La dona de gris. Sobretot, com planteja el fil narratiu: el protagonista, “fart de no-viure”, decideix començar a seguir a una dona que no té res d’especial, “la dona de gris”. Ell, que només ha viscut dins dels llibres i del cinema, fa d’aquest joc de voyeur el motiu de la seva existència, i ho fa, com si s’estigués documentant-se per a una novel·la. Però al mateix temps, convertint-se en l’antiheroi de la que nosaltres com a lectors anem llegint.

Hi ha petits plaers que em fan especialment feliç, com llegir dins del llit coberta amb l’edredó

Abrigada de silencis, m’arrapo a les veles d’una novel·la i volo