El país posterior al Decret de Nova Planta no va ser gens calmat socialment com s'ha volgut fer creure

Jordi Llimargas presentarà llibre nou, ‘Plantar cara a l’absolutisme. La Junta de la Província i la Caixa General (1794-1804)’, a la llibreria Strogoff de la Garriga aquest proper divendres 29 de novembre. En aquest article, igual que en la seva obra nova, l’historiador garriguenc defensa que la Catalunya del segle XVIII, el país posterior al Decret de Nova Planta, no va ser gens calmada socialment com s’ha volgut fer creure.

Les tropes borbòniques van entrar a Barcelona l’11 de setembre de 1714. La derrota catalana a la Guerra de Successió (1704-1714) va comportar la pèrdua de les llibertats, drets de la terra i institucions pròpies. Després de la rendició, de seguida, els consellers de la ciutat van ordenar que la gent tornés a la feina “amb tranquil·litat”, com si “no hagués passat cosa alguna”, segons va escriure el cronista Francesc de Castellví. Així, per exemple, un mestre d’obres i treballadors van deixar la Garriga i es van establir a Barcelona, on hi van trobar feina perquè s’havien de refer les cases bombardejades i, al cap de poc, calia començar a enderrocar una part del barri de Ribera per construir la Ciutadella. Superats els anys més difícils, el Principat va recuperar el potencial productiu i l’activitat comercial que tenia abans de la guerra. Tot i això el segle XVIII no va estar marcat per la calma social ni per l’aplicació resignada al treball de la seva gent. Tampoc va ser un segle sense política.

 La principal preocupació dels estats europeus del moment era aplicar una fiscalitat suficient per mantenir els exèrcits i tenir-los preparats per a la guerra. En canvi, les actuacions adreçades al foment del benestar i l’assistència social van quedar a mans dels municipis. En són exemples el manteniment de les escoles de minyons, dels hospitals, o bé de la posa o pòsit de gra per donar empara a les cases necessitades els anys que patien una mala collita. Però els ajuntaments borbònics van ser governats per alcaldes i regidors que no van estar sotmesos als mecanismes de control que s’aplicaven quan estaven vigents les lleis suprimides pel Decret de Nova Planta (1716). Amb el nou règim, ni els monarques van enviar els funcionaris més eficients a la Província de Catalunya, ni els municipis van tenir al capdavant els alcaldes i regidors més apropiats. Per això hi va haver denúncies i queixes contra la mala gestió dels ajuntaments. La corrupció hi va ser una pràctica corrent i els serveis que els municipis donaven se’n van ressentir.

Un nou impost, el Reial Cadastre (1715), va pretendre aplicar una fiscalitat proporcionada als béns i la riquesa de cada habitant. Però en la pràctica hi ha haver encobriments i frau. En el cas de la Garriga, el primer any del cadastre, només s’hi van enregistrar 2.127 quarteres de terra. La veritat es va saber a primers del segle XIX, quan el terme es va mesurar amb rigor: en realitat, la seva extensió era de 4.269 quarteres. És a dir, durant més d’un segle es van passar per alt gairebé el 50% de les terres. També van sovintejar els reclutaments de soldats. El 1732, un regiment de voluntaris catalans va ser enviat al nord d’Àfrica on van guerrejar a la batalla d’Orà. En el cas del Vallès, se’n conserva memòria gràfica per l’ex-vot que el garriguenc Antoni Poi va oferir a la Mare de Déu de Puiggraciós com a agraïment per haver-ne tornat sa i estalvi. És una bona mostra d’art pictòric popular que es conserva a la Fundació Maurí de la Garriga. S’hi observa clarament com una companyia uniformada de fusellers catalans hi va lluitar de manera separada de la tropa regular. L’any següent, el 1733, una ordre reial va obligar a reclutar 746 homes en el Principat. El repartiment es va fer per municipis i, per evitar les fraccions, es van agrupar localitats poc poblades d’una mateixa contrada. Aquest va ser el cas d’un grup de nuclis rurals de la part alta del Vallès Oriental que aleshores depenien del corregiment de Mataró. Tal com va documentar mossèn Joan Vallicrosa, els regidors de les Franqueses (Llerona, Marata, Corró d’Amunt i Corró d’Avall), l’Ametlla i Canovelles van confeccionar una única llista amb els noms de tots els homes amb l’edat per ser quintats. Se’n va excloure els que eren curts de talla, els malalts i els que tenien impediments físics. També els que s’havien de fer càrrec del pare ancià o la mare vídua. En un indret ben comunicat des de tots tres municipis, el puig Salomó, s’hi va celebrar el sorteig. El rector de la parròquia de Marata va actuar de notari. Es van ficar unes boles amb els noms dels allistats en una ampolla i un vailet de l’Ametlla va extreure les que contenien els noms dels joves que s’havien d’incorporar a files. A la documentació pública es va fer constar que s’hi havia procedit d’aquesta manera. Tot i això, és simptomàtic que aquell turó –discret i prou allunyat del camí ral– s’acabés anomenant el turó de les Mentides. La seva duplicitat toponímica ens assenyala la realitat que sobre fiscalitat i reclutaments militars van encobrir els ajuntaments.

El Principat es va oposar als reclutaments obligatoris per sorteig i va intentar negociar amb el rei i els secretaris d’estat la seva participació a l’exèrcit mitjançant la contractació de voluntaris remunerats des dels ajuntaments. Després d’unes concessions inicials, la monarquia va prohibir aquesta pràctica. Avui sabem que, a molts llocs, es va optar per contractar homes per entrar a l’exèrcit i simular els sorteigs. D’aquesta manera, els regidors es van escapolir de l’oposició que trobaven quan se’ls ordenava procedir a un reclutament. S’ha pogut documentar que es va actuar d’aquesta manera l’any 1773 a Barcelona, arran del conegut avalot contra les quintes. També ha quedat constància que durant el període 1773-1776 es van contractar voluntaris de manera encoberta, per exemple, a Llinars del Vallès i Sant Pere de Vilamajor.

 A finals de segle, la Guerra Gran (1793-1795) amb la República francesa va exigir el reclutament de població civil per auxiliar l’exèrcit de Carles IV d’Espanya. L’any 1794, tots els pobles del Vallès van contribuir a la defensa de la frontera enviant sometents als punts que se’ls va assignar. Els formaven colles de 10 homes amb la particularitat que cada 15 dies se’ls podia anar a rellevar. Era un sistema de mobilització ben acceptat per l’opinió pública i propi de la terra. Permetia la defensa del Principat alhora que els mobilitzats podien cuidar de casa seva i atendre les seves ocupacions. Però els sometents de 1794 van resultar ruïnosos i poc pràctics. Durant aquella campanya les tropes franceses van travessar els Pirineus i van ocupar la fortalesa de Sant Ferran de Figueres. La necessitat de recuperar els pobles ocupats i defensar tota la frontera va propiciar la convocatòria d’una Junta de la Província o Assemblea catalana durant els mesos de desembre de 1794 i de gener de 1795. Una cinquantena de representants dels partits o antigues vegueries del Principat es van reunir a Barcelona i Girona consecutivament. El seu objectiu va ser organitzar cossos de miquelets voluntaris per estar-se en el front una campanya sencera. Els van finançar de manera autònoma i separada dels ajuntaments i la hisenda reial. El Partit de Granollers va tenir els seus vocals a la Junta de la Província els quals van formar una Junta particular que va coordinar tots els pobles del Vallès. S’hi van posar al capdavant el rector de la Garriga, mossèn Jaume Creus, i Josep Simon i Labrós, que va actuar com a tresorer. Tant els sometents de 1794 com els miquelets de 1795 recorden les mobilitzacions armades dutes a terme segons les lleis i pràctiques del Principat abans de la Guerra de Successió. El retorn a totes dues formes de reclutament s’explica perquè el règim borbònic de la Nova Planta no va propiciar unes pràctiques governatives eficients i acceptades per la població.