A sant Cristòfol se l’invoca perquè guareixi d’accidents els automobilistes i els viatgers en general.

Que les dictadures són perilloses, tant per els ciutadans que les pateixen com per aquells qui les proclamen, és una cosa que tothom sap. Hitler, Mussolini o Ceausescu les van instaurar als seus països i van tenir una fi accidentada. Avui, però, parlarem d’un altre infame dictador, Rafael Leónidas Trujillo, que va ser president de la República Dominicana del 1930 fins al 1961. Per ser precisos, no ho va ser continuadament aquests 31 anys, però ja se’n va fer passar l’ànsia, i per poder continuar dirigint el país va posar al capdavant del govern els seus homes de palla. Trujillo va néixer a la ciutat de San Cristóbal, batejada amb el nom d’un sant la història del qual queda en dubte, tot i que se’l venera tant a l’església catòlica com a l’ortodoxa. Cristòfol va ser un gegant cananeu que ajudava a travessar un riu portant els viatgers a coll i el seu nom significa ‘portador de Crist’ perquè es diu que un dia va travessar Jesús en un d’aquells viatges. A sant Cristòfol se l’invoca perquè guareixi d’accidents els automobilistes i els viatgers en general. Rafael Leónidas Trujillo el va prendre com el seu protector i va regalar als membres de la seva família una grossa medalla d’or amb l’efígie d’aquest sant.
A l’adolescència, Trujillo és va embolicar amb una colla de joves delinqüents coneguda com la Banda 42, que assaltaven comerços i cases particulars. Després de passar una temporada a la presó, en sortir-ne es va allistar a la Guàrdia Nacional, on va escalar ràpidament fins al grau d’oficial i, a continuació, va entrar en política. Va crear el Partit Dominicà, d’idees feixistes i, gràcies a la implementació al seu país d’empreses nord-americanes, la República Dominicana va anar prosperant de mica en mica. Molta gent de classe humil del país veí, Haití, que treballava a la recollida de canya per a algunes d’aquestes empreses ianquis, segons el parer de Trujillo, prenien la feina als dominicans i en aquella desgràcia que es coneix com la Matanza de Perejil en va fer liquidar almenys a 15.000! Quan enxampaven un haitià, no li demanaven la filiació, sinó que l’obligaven que digués la paraula perejil, i com que els haitians parlen en crioll (creole), una barreja de francès i llengües africanes, fàcilment es delatava el seu origen i eren vilment assassinats.
Leónidas Trujillo va morir a la capital, Santo Domingo, metrallat dins del seu automòbil en un atemptat perpetrat l’any 1961. De res no li serviria la protecció de sant Cristòfol. Al cap de nou anys, les seves restes van ser traslladades al cementiri de la localitat espanyola de Mingorrubio, on fa poc també s’hi ha traslladat el cadàver de Franco.
BRIVALLS I ‘PLAYBOYS’
Als anys 60 als Trujillo se’ls calculava una fortuna –pel cap baix– de més de 500 milions de dòlars, segons algunes fonts. Quan van anar mal dades a la República Dominicana, ja s’havien encarregat de traslladar tota aquesta fortuna a Europa per via marítima. El gendre de Trujillo, Porfirio Rubirosa, que s’havia casat amb una de les seves filles, Flor de Oro Trujillo, de la qual després se separaria, va ser nomenat ambaixador a París, ciutat on es va prodigar en la seva faceta més destacada, la de playboy. La seva fama de conquistador hauria inspirat la creació del personatge de James Bond. Sense cap mania, deia Rubirosa: “La majoria de la gent busca la manera de fer diners, jo prefereixo gastar-los.” S’explica, doncs, que amb el seu sogre existia una relació d’amor-odi i quan a Trujillo li arribaven notícies dels excessos nocturns del seu gendre, que contínuament ocupava les portades de les revistes del cor, el dictador, emprenyat, el canviava de destí. Pel contrari, d’altres vegades el dèspota parlava d’ell per lloar la seva capacitat de seducció amb les dones, la majoria de les quals eren de les més riques del món i tenien excel·lents contactes, cosa que permetia als Trujillo engegar negocis per sota mà a la República Dominicana. També se’l va assenyalar com a possible autor de diversos assassinats per causes polítiques en el llarg període dictatorial a Santo Domingo.
Porfirio Rubirosa va disputar proves automobilístiques –la segona de les seves grans passions després de les senyores– i ho va fer a les 24 hores de le Mans (1950/1953/1954), a les 12 hores de Sebring (1954/1956), a les Bahames (1954), en la prova de fórmula 1 de Bordeus (1955) i al Gran Premi de Veneçuela (1956), quasi sempre a bord de cotxes Ferrari. A l’edat de 56 anys va morir en un accident de trànsit, estavellant el Ferrari contra un castanyer al Bois de Boulogne de París, després de sortir del club Jimmy’s d’una d’aquelles festes after hours.

L’accident de Porfirio Rubirosa a París.

El fill gran de Leónidas Trujillo es deia Ramfis. Una mania com una altra, el dictador batejava els seus fills amb els noms dels personatges de l’òpera Aida. El seu pare va enviar Ramfis a estudiar a una de les escoles militars d’Estat Major, als EUA. Així que podia, però, el xicot s’escapolia fins a Hollywood, on l’esperava Porfirio Rubirosa amb qui anaven de tronc a la caça d’actrius. Anys després, va ser víctima de diversos episodis de depressió i el seu pare el va enviar a un sanatori de Bèlgica. Pel que sembla, Ramfis no suportava la idea de ser governant i volia viure lliure i sense complicacions, vaja, a la manera dels playboys. Va ser després del magnicidi del seu pare que es va haver de posar al capdavant del govern de la República Dominicana, i ho va fer com a general en cap de l’Estat Major, càrrec on va donar sobrades mostres de ser un sanguinari: “Seré tan implacable como papi. Los quiero a todos vivos”, va anunciar, i va fer matar tots els presumptes implicats en la mort del seu pare.
Quan va arribar a pacificar el seu país, es va exiliar a Espanya, on hi va morir a 40 anys, víctima també d’un accident de transit –amb el seu Ferrari– a la carretera de Burgos (Madrid). Va xocar frontalment el seu cotxe contra el de la marquesa d’Alburquerque. Igual que el seu pare, va ser enterrat a Mingorrubio.

L’accident de Ramfis Trujillo a Madrid.

RADAMHÉS TRUJILLO I JOAN FERNÁNDEZ
Joan Fernández, el pilot sabadellenc diverses vegades campió d’Espanya i d’Europa de muntanya, seia tranquil·lament a la butaca de casa seva. Era el dimarts 3 de setembre de 1963 quan va sonar el timbre. Estava sol a casa i es va aixecar per anar a obrir la porta. Davant d’ell va aparèixer Radhamés Trujillo, el fill petit del dictador dominicà a qui acompanyaven quatre guardaespatlles. Es va presentar: “Buenos días, es usted don Juan Fernández, ¿verdad?” El bo de Fernández va fer que sí amb el cap. “Verá, yo soy Radhamés Trujillo, hijo del presidente de la República Dominicana y quisiera tratar con usted de unos temas automovilísticos.” En veure la cara de sorpresa que posava Fernández, que no les tenia totes mirant de cua d’ulla tot aquell personal, Radhamés el va tranquil·litzar: “No se preocupe por estos caballeros que me acompañan, son mi escolta personal.” Fins que Radhamés no va pronunciar el nom de l’enginyer de la casa Porsche, de Stuttgart, que era la persona qui li havia proporcionat el contacte, Fernández no va respirar tranquil. No n’hi havia per menys: “Está bien, pasen”, els va dir mentre els conduïa pel passadís –amb vitrines plenes de trofeus que havia guanyat a les curses– fins al saló de la casa. “Por favor, acomódense.” Era un dia calorós i tots es van treure les americanes. Renoi! Com brillaven les empunyadures nacrades de les pistoles d’aquells paios de l’escorta!
Radhamés, aficionat com tots els de la seva família als cotxes ràpids, acabava de comprar el darrer model de Porsche, el 356 Carrera 2, i l’enginyer de la marca va dir-li que justament el pilot Joan Fernández feia poc que també n’havia adquirit una unitat. Així, doncs, Radhamés s’hi havia posat en contacte per demanar-li –sense reparar en despeses– si el mecànic de confiança de Fernández li voldria fer la posada al punt a la seva màquina. I no tan sols això: quan es va assabentar que aquell mateix cap de setmana Fernández estrenaria el seu Porsche a la cinquena Pujada de Sant Feliu de Codines, Radhamés –amb el talonari a la mà– va insistir que el campió li fes unes classes pràctiques i intensives de tècnica de competició i ràpidament es va inscriure en la prova. Els cotxes d’ambdós ja hem dit que eren idèntics, només canviava el color. Ah! I un altre petit detall: Radhamés s’havia fet enganxar al davantal la medalla d’or de sant Cristòfol.
Que Fernández li ensenyés les arts d’aquell esport, els trucs i les maniobres per anar de pressa no volia dir que també li regalés la carrera, que –com era previsible– la va guanyar ell i Radhamés va fer segon. Amb aquell cotxe, el fill petit del dictador Trujillo no s’estimbaria, no, però va morir tràgicament als 52 anys a Cali (Colòmbia) a mans dels sicaris d’un dels càrtels de la droga.

Radamès Trujillo amb la seva dona, l’actriu Danielle Gaubert.