Hem de fer present l'acollida lingüística com a competència transversal a tota l'administració

La societat catalana ha entrat en un enorme procés de transformació en els darrers 15-20 anys amb l’arribada de més d’un milió de persones estrangeres. Concretament al Vallès Oriental, l’any 2003 la població nascuda a l’estranger representava el 7,4% sobre el conjunt de la població, mentre que el 2018 representava el 12,8% de la població [més de 26.749 persones més]. Els sociolingüistes saben molt bé que el pes dels aspectes demogràfics és una peça clau per entendre els usos lingüístics de la població. Les dades de la darrera enquesta d’usos lingüístics (2018) no són gens encoratjadores, l’ús del català als àmbits interpersonals s’ha anat afeblint clarament i de forma gradual a tot el territori català.

La política lingüística del nostre país, a més a més, fa anys que ha començat a donar senyals d’esgotament i considero que demana una renovació urgent. Els òrgans institucionals no poden obviar les delicades circumstàncies en què es troba la llengua catalana i no és convenient enviar missatges ingènuament optimistes i allunyats de la realitat. Estem movent molts recursos que no fructifiquen a l’hora d’incrementar l’ús social de la llengua. Penso que cal fer autoreflexió i autocrítica.

Quin concepte de llengua tenim? L’entenem com a eix vertebrador de la cohesió social?

L’adquisició d’una llengua supera l’estricta incorporació del codi, implica relació de subjecte a subjecte, identificació, simpatia, comprensió, generositat. Adquirir una llengua no és només superar un aprenentatge d’habilitats lingüístiques, és entrar en una dinàmica de vida que canvia la persona. Poder incorporar una nova llengua no demana únicament seguir un curs, sinó fer-ne experiència. Aleshores és quan entenem la llengua com un vehicle que dignifica, no tan sols individualment, sinó col·lectivament, perquè s’incorporen unes vivències que permeten reinventar, interactuar, compartir amb els altres i amb l’entorn i ofereixen oportunitats de desenvolupament personal.

Una llengua persisteix on hi ha vincle, on hi ha comunitat. Sense un teixit social ampli, la llengua recula i perd el seu sentit. Cal que siguem capaços de crear espais generadors de teixit social perquè la llengua constitueix un dels instruments més poderosos per a la cohesió social.

No n’hi ha prou amb les aules, cal anar cap a espais no formals, perquè molts ciutadans associen la llengua a un àmbit d’aprenentatge i d’estudi rigorós. Necessitem que l’aprenentatge de la llengua no s’esgoti en la docència, perquè l’adquisició d’una llengua sobrepassa l’obtenció d’un certificat.

Quan es despersonalitza la transmissió de la llengua, el sentiment de pertinença és inviable. Només la proximitat de les relacions interpersonals fa possible la cohesió social. Els professors de català per a adults sempre hem tingut clar que els alumnes eren el subjecte de la nostra feina, no l’objecte, perquè hem basat la nostra feina en la reciprocitat i en l’escolta activa. Els hem valorat i ens han valorat, ho hem fet en peu d’igualtat, i aquesta estima mútua ha anat teixint realitat.

Lamentablement, un altre dels esculls que encara pot dificultar que la llengua arribi a tothom és la implementació de l’ensenyament telemàtic. L’adquisició de la llengua a través d’una plataforma digital, en general, limita i condiciona extremament, però, a més, amplia la bretxa social i deixa al marge els més vulnerables. Podem treballar per aconseguir la cohesió de la societat si no vivim enlluernats per les últimes tendències del moment, si no ens autoenganyem pensant que innovar és posar-nos davant d’una pantalla. Innovem, sí, però des de la cultura! Innovar no és homogeneïtzar, és crear havent detectat les necessitats reals. Impulsem la creació de l’aprenentatge de la llengua en àmbits diversificats. Només la proximitat de les relacions interpersonals fa possible la cohesió social.

El més d’un milió de persones que han arribat a Catalunya al llarg de la darrera dècada parlen un total de més de 300 llengües diferents. Quin és el compromís de l’administració del nostre país amb l’acollida lingüística d’aquestes persones? Partim d’una aposta concreta i ben definida?

Les institucions de la nostra administració són múltiples i diverses, però és entre totes que hem de fer-nos càrrec de la necessitat de revitalitzar la llengua com a mitjà de socialització. Per què el Departament de Cultura és l’únic que ha d’assumir la responsabilitat que llengua s’utilitzi amb normalitat en el nostre país? Hem d’anar cap a una atenció més integral, per sortir de la rigidesa de les nostres competències i afrontar els grans canvis que hi ha hagut a la nostra societat. Tenim una societat complexa i polièdrica, amb múltiples necessitats, hem d’avançar cap a un model centrat en la persona i els seus drets.

D’altra banda, què significa la llengua per a la persistència del nostre país? La llengua ultrapassa de llarg l’aprenentatge de l’idioma. Les accions de política lingüística s’han d’incardinar en el teixit social, perquè la llengua no sigui una pràctica acadèmica, sinó perquè esdevingui una possibilitat d’entrar en relació, d’empoderar-se, d’emancipar-se, de participar, perquè estigui vinculada al benestar de les persones; és per això que aquesta tasca no la podem fer sols. Aquesta necessitat d’anar més enllà de les aules, demana una política lingüística amb un dinamisme diferent a l’actual. L’objectiu és superar el treball sectorial i treballar de manera transversal: fer un treball interdepartamental, interadministratiu i interprofessional fonamentat en l’esforç compartit.

Cal un canvi de paradigma, hem de repensar la política lingüística i adequar-la al context actual. No obviem els perills i les diferències, siguem capaços de reaccionar. Necessitem una voluntat política clara, un govern actiu i institucions de la societat civil que encaminin la seva tasca posant la llengua i la persona al centre.

Hem de fer present l’acollida lingüística com a competència transversal a tota l’administració. Està en joc la capacitat de refer la cohesió de la nostra societat i la pervivència de la llengua, cada dia més fragmentada i desvitalitzada.

L’acollida lingüística s’ha de posar al centre del debat per reformular les directrius polítiques del nostre país en aquesta matèria. Orientem-nos els propers anys cap a aquest complex desafiament. Si volem treballar de forma realment efectiva ja no podem treballar més aïllats, som al segle XXI! Ens calen canals de comunicació reals en connexió amb els ens locals, organitzacions i entitats.

Un dels reptes més difícils serà trencar les inèrcies que portem. Els professionals que tenen responsabilitats a l’administració han de poder-se comprometre en la difusió de l’ús social de la llengua. Entre tots hem de promoure el veïnatge, les relacions de proximitat i fer possible una acollida integral de les persones nouvingudes.