La soledat és una de les pitjors coses que li pot tocar viure a un ésser humà

Temps enrere, havíem pogut veure a les estacions de metro o de tren un anunci impactant de l’associació Amics de la Gent Gran. S’hi veia la fotografia d’una anciana mirant de perfil per la finestra amb una frase al seu costat que deia: “Mai no vaig pensar que el pitjor de fer-se gran fos la soledat.”

I és que la soledat és una de les pitjors coses que li pot tocar viure a un ésser humà. Quan som bebès el primer que busquem amb fruïció és l’empara i la calidesa d’un adult, i és que som éssers relacionals. Ara, en un context de pandèmia, ens ha tocat viure un temps de confinament i de restriccions que ens ha donat l’oportunitat d’experimentar en la pròpia pell què significa estar privats de vida familiar i social. Probablement ens ha ajudat a comprendre una mica més la interdependència que ens uneix, la importància que té rebre l’hospitalitat dels altres i el valor de gaudir de la llibertat de trobar-se i celebrar junts.

Al món, malauradament, hi ha milers de persones que viuen soles, no ara, sinó ja fa dècades, com a resultat d’un nou sistema de vida que es va consolidant. El ritme accelerat d’envelliment d’Europa ha fet que moltes persones grans no visquin acompanyades. El Regne Unit ja ha donat una resposta a les greus repercussions que això té per a la salut pública, ja que aquestes persones, a més a més, pateixen problemes de salut i de mobilitat que s’han de sumar a aquest impacte d’anar envellint soles. Arran d’això, el gener del 2018, es va publicar una notícia desconcertant sobre la posada en marxa del Ministeri d’Esports, Societat Civil i Solitud.

Recentment, el Japó també ha anunciat una àrea de gestió específica per resoldre problemes vinculats a la solitud i l’aïllament. En aquest país, el suïcidi sempre ha tingut xifres molt preocupants, però amb l’impacte de la pandèmia ha fet autèntics estralls: en un any hi ha hagut més morts per suïcidi que per la Covid-19!

El fet és que hi ha moltes persones: migrades, jubilades, discapacitades, vídues, aturades… que malviuen una soledat no buscada. És una tendència que va creixent imparablement i que s’estén a molts dels països industrialitzats els quals, alhora, han de comptar amb l’augment dels trastorns mentals, que no fan més que agreujar aquest fenomen. Solitud, aïllament i una mala salut mental avancen de manera global.

La societat tecnològica comporta una manera de viure i d’actuar que sovint ens nega la proximitat; ens fa emmalaltir perquè l’aïllament ens empobreix, ens tanca en nosaltres mateixos, ens anorrea. Necessitem la proximitat que ens obliga a sortir de l’autocentrament, de l’autocomprensió del món, de les nostres certeses. Quan interactuem tenim la possibilitat d’identificar els propis límits i fragilitats. La trobada amb l’altre, d’una banda, ens fa madurar perquè obre la nostra sensibilitat, ens completa, és un estímul per corregir les nostres opinions i, de l’altra, ens allibera de la solitud, de la tristesa, del desànim, i ens restaura perquè sentim rescabalada la nostra dignitat, la companyia ens ennobleix.

Dissortadament, augmenta la distància entre nosaltres i va creixent la indiferència perquè l’individualisme i l’autosuficiència són mals aliats per acostar-nos i acompanyar-nos mútuament. En realitat, si hi hagués un altre model d’atenció sociosanitària, si la renda bàsica universal arribés a tothom, si gaudíssim de polítiques que promoguessin una autèntica conciliació de vida laboral i vida familiar, etc. tot seria més senzill. Em sembla que ens hauríem de prendre seriosament aquesta situació que clarament ens deshumanitza, perquè és preocupant que no puguem estar disponibles justament per als més desvalguts. No crec, però, que la solució passi exclusivament per anar creant ministeris de la solitud. En certa manera, és lamentable que s’hagi arribat a aquest extrem.

És per això que cal que reaccionem a favor del patiment aliè, especialment el dels més fràgils i invisibilitats; això ens correspon a tots.

L’acompanyament, de fet, no demana fer grans proeses, és respecte, mirada, escolta… és sobretot una actitud. A vegades, només una presència pot ser-nos guaridora, quan algú sap romandre amb humilitat i silenci, rebem un impuls que ens nodreix, ens calma, ens reconforta i ens transforma. Un vers d’Antoni Marí parla de la por de qui se sap sol, que, enmig de l’estranyesa del món, és just el que esvaïm quan ens acompanyem.