Necessitem pastors senzills com mossèn Cardús, capaços d’encomanar fe i esperança

Ha mort mossèn Josep Cardús i Grau, rector de Marata i Corró d’Amunt, home singular, capellà incòmode en temps franquista. Quan res no era fàcil i ningú no tenia veu, la seva es feia sentir fort.

Sense por del que diran o pensaran, mossèn Cardús va fer créixer molts neguits i esperances. Anar a missa a Marata era fita obligada –també d’alguns que no hi estaven d’acord però volien ser-hi–. El seu missatge de l’Evangeli era a l’abast de tothom. Capellà avançat, sense prejudicis, allò que encara avui costa trobar a l’Església, era important escoltar què deia quan tot era prohibit. Eren temps d’espietes, tots sabíem qui eren però mai no se’ls va negar l’entrada enlloc. Ell, a Marata, i mossèn Joan Vallicrosa, a Llerona, van obrir molts ulls i van treure la cera d’orelles brutes. El temps, per a aquests capellans, no comptava pas, i sí que comptava l’amistat i el bon fer.

Recordo una frase que repetia: “Ser a Marata i no formar part de la gent no tindria cap sentit.” Soc cristiana practicant i trobo que molts s’haurien d’avergonyir de com representen l’Església. És clar que no parlo dels de baix sinó dels seus superiors. L’Església ha de recuperar la senzillesa dels primers cristians, sense embalums ni disfresses, de tu a tu. Que els senyors bisbes portin una creu penjada al coll per tal que tothom sàpiga que són superiors, però sense afegits extres com sabates, roba cara, anells, xofers, servents, massa gent pendents d’ells. Jo els dic: No! Necessitem pastors senzills com mossèn Cardús, capaços d’encomanar fe i esperança, sense pretensions descarades. Ah! I sense por del que diran. Si obres amb fermesa, convençut d’allò que fas, res no t’ha d’esporuguir.

Bon cel, mossèn Cardús, potser podràs ajudar a posar-hi ordre. Fins a sempre!