Serem més feliços si administrem millor el nostre temps i no anem embogits per tenir-ho tot, ara, ràpid i a casa nostra

Tot mirant les noticies a la televisió, va sortir la que em va semblar un exemple d’imbecil·litat difícil de superar. Una empresa ha creat un servei per servir qualsevol article en un temps rècord de 10 minuts, i per demostrar la seva eficiència ens mostren unes noies corrent com esperitades pels passadissos del magatzem amb un carretó on hi van llançant el que cal que s’entregui a domicili en aquest temps rècord. Llavors un noi pren l’encàrrec i surt amb bicicleta com un foll perquè ha d’aconseguir arribar a temps al seu objectiu.

No es tracta d’una gimcana d’un moment d’esport o distracció, ens parlen d’una modalitat establerta. Un servei on unes persones, tipus hàmsters en un laberint, han de retre acatament a unes altres que tenen pressa per rebre el pot d’olives per al vermut o qualsevol altre caprici amb una urgència ferotge.

Si parléssim d’assistència mèdica, farmacèutica, dels bombers o socorristes, entendria i fins i tot m’agradaria i agrairia la màxima urgència i eficiència en els temps emprats, però no, aquí parlen que et portin el xampú quan ja entraves a la dutxa, per no donar exemples més escatològics.

Per què parlo de bogeria col·lectiva? Perquè aquest esguerro social, per funcionar reclama la col·laboració de tots i penso, a risc d’equivocar-me, que qui fa la comanda i provoca que engegui la roda no és prou conscient del que fa.

Callar també és una complicitat i francament la complicitat pot ser molt incòmoda. Aquí hi podrien entrar la sanitat pública que rebran malalts de tota mena, tant per accidents físics com mentals, els sindicats que tenen com a missió principal vigilar i promoure el bé dels treballadors, entitats socials de pensament cívic i/o religiós i també tots els ciutadans que volen o pretenen viure en una societat on les persones siguin tractades com a tals. No podem callar!

El punt àlgid del reportatge que va emetre la televisió i que ha motivat aquesta, per a mi incòmoda, reflexió, va ser quan després de mostrar-nos l’estrès que provocaven tots els passos de cada encàrrec, des de la seva recepció fins la sortida vers el destinatari, la persona de comunicació va etzibar que tot aquest mecanisme de crueltat laboral s’havia d’entendre com “adrenalina positiva”! Aquí vaig dir prou!

CONSUM CONSCIENT I RESPONSABLE
Ja sé que defensaran que tot són maneres de guanyar un sou i que potser fins i tot tenen cua de voluntaris per entrar en aquest món d’acceleració on es prioritza el servei immediat, que ve a ser com atendre la rebequeria d’un petit infant quan vol una joguina i perd els estreps si no la té ja. El bon educador ha de saber conduir aquestes actituds si vol crear una persona responsable i socialment correcta. Potser que ens ho fem mirar i que els adults siguem més conscients del que fem en fer una compra, perquè som nosaltres amb una decisió encertada qui tenim la capacitat de viure en un món més amable i socialment més correcte.

De veritat que serem més feliços si administrem millor el nostre temps i no anem embogits per tenir-ho tot, ara, ràpid i a casa nostra.

No pot ser bo perdre la relació humana del carrer i els mercats, la serenor de prendre’s un temps per gaudir i escollir el que ens faci falta o ens agradi i de rebre els somriures que dona sempre la bona relació, que en molts cassos és font de l’amistat.

Vivim i deixem viure! Que per acabar estressats i zombis a tota hora hi serem a temps i tant de bo això no arribi mai.
Pau i bé, com deia el poverello d’Assis.