Admiro els que no us canseu mai. Mai. Mai. Mai

M’he perdut aquesta setmana entre els jocs de la política de salonet petit al Parlament. M’han produït una tristesa infinita i he pensat sovint que tot plegat està perdut, que no entenc res, que soc massa gran per il·lusionar-me i massa jove per tenir prou memòria i estratègia. Que no acabo de tenir la mida justa per res. Com l’Alícia quan cau per la llodriguera i menja i beu i canvia de mida enmig d’un mar de llàgrimes. He deixat de llegir les xarxes i he apagat la ràdio. Comença a ser quotidiana aquesta sensació de necessitar aïllar-me del món. Quedar-me a casa. Casa en el sentit metafòric també. Entre els meus. I aferrar-m’hi. La pluja i el vent passats, la desfeta del Delta, de la Costa Brava, de les carreteres de revolts del Montseny, no ha ajudat a acabar d’entendre aquest petit món de mones ni m’han ajudat a sentir-me part d’alguna cosa amb sentit. La visió clara i meridiana que som petits, insignificants, com pols damunt dels mobles. Que la natura, potent, poderosa, amarga sovint, cansada, ens pot dominar amb res. Que plenes les platges de plàstics i residus que ens ha tornat el mar! Aquest mar que deu estar fins als nassos de morts i de mort. I, de nou, les ganes de refugi, d’aferrar-me a les hores compartides amb aquells que sumen. Sovint la vida em queda gran. No estic a l’alçada de recordar com es mereix l’alliberament dels camps d’extermini nazis, per exemple, i, en canvi, els que sí que ho fan regalen imatges i referències i frases i arguments que em fan pensar en el dolor més bèstia i més absurd i que poc que n’hem après, d’ell, per no repetir-lo. Sovint em quedo sense l’energia suficient per continuar reivindicant coses que em semblen tan bàsiques com el respirar. I admiro els que no us canseu mai. Mai. Mai. Mai. Jo, a vegades, l’únic que puc és fermar-me a casa, a les llacunes de calma, de felicitat, de llum i d’amor que la vida em regala d’una manera íntima i personal. I m’hi aferro. Us ho prometo. Aferrem-nos a les coses bones que ens passen com si ens hi anés la vida. Perquè ens hi va.