Pensar en el que ens deixen aquells que hem perdut obliga a pensar en allò que deixarem nosaltres

No és fàcil assumir la mort. En ella se’ns hi fa present la nuesa de la finitud. Solem viure d’esquena a la mort i massa sovint com si fóssim immortals. La mort d’una persona estimada xoca, amputa i anorrea, fins i tot quan ja s’espera. Ens espaordeix. Potser no és la mort en si mateixa el que ens acoquina sinó el buit que se’ns obre a les entranyes i la sensació de quedar sense empara, amb una flaquesa sobtada que sembla que el propi cos es buida de vida. La mort és el sense sentit de la vida i alhora allò que li dona més sentit. J. M. Esquirol, a La resistència íntima (Quaderns Crema, 2015), diu: “La finitud i la mort no se superen: s’afronten.” Certament no superes la pèrdua, perquè superar-la voldria dir vèncer-la i aprendre a encaixar-la millor en ocasions futures. Ben al contrari, la mort d’una persona estimada obre ferides de morts anteriors. En cada mort es plora a qui s’acaba de perdre i a aquells altres que ja no hi són. En la plenitud de la vida la mort sembla inversemblant i aliena. Per això una mort inesperada pot tòrcer el trajecte vital de qualsevol i cal un llarg procés per suportar la batzegada i continuar. Afrontem la mort i aprenem, a poc a poc, a viure sense acovardir-nos, aprenem a suportar la nova situació, perquè sabem que no és el fracàs de la vida, sinó la constatació de la finitud humana. Afrontar la mort és un dels aprenentatges més valuosos de la vida. Per això una bona educació per a la vida ha de pensar en la mort. Cal mostrar, en especial a infants i joves, que parlar de la mort no és ni d’amargats ni de sàdics, sinó de qui estima la vida per damunt de tot. És la mort la que ens dona les dimensions de la vida. Pensar la mort ens connecta amb el naixement i amb el trobar-se vivint. Pensar en la mort permet preparar-nos per a la pròpia mort, perquè aquesta pugui ser una mort apropiada, digna. Vivim en un traspàs de testimoniatges: pensar en el que ens deixen aquells que hem perdut obliga a fer balanç i a pensar en allò que deixarem nosaltres. Recordar els nostres morts permet que continuïn vius i és, també, una manera de pensar-nos, de resituar-nos. A mi m’agrada recordar-los fent o dient coses: Què faries tu en aquesta situació? Què vas deixar de fer que t’agradaria fer encara? Pensar en allò que han deixat de dir o fer em permet pensar en allò que jo vull dir o fer encara.