Moltes coses són fruit d’un estiu. Sovint efímeres. Sovint profundes. Molt profundes

Doncs això, que Aftersun podria ser el nom d’una cançó d’Antònia Font, un grup que m’encanta i que, com l’aftersun, em fa tuf de vacances. No sé per què, però quan escolto Antònia Font, viatjo mentalment a les illes Balears. I ensumo sol i vacances. Sortosament, cada cop fem servir menys aftersun. Anem prenent consciència que el sol és dolent. I que ens n’hem de protegir. A la platja. I arreu. De la mateixa manera que hem pres consciència del “si bebes no conduzcas”, la mítica campanya publicitària que el 1985 va llançar de la direcció general de Trànsit protagonitzada per Stevie Wonder, també anem integrant la convicció que el sol fa mal. Diuen que això del bronzejat ho va popularitzar Coco Chanel als anys 20 del segle passat. Va tornar a París negra pel sol després de fer un creuer pel Mediterrani. I, a partir de llavors, moltes seguidores de la famosa dissenyadora francesa, van decidir imitar-la. I van canviar l’estètica de les classes altes que, fins aleshores, es tapaven del sol per tenir la pell blanca, símbol de distinció. Ara, el que ha anat canviant és la manera com fem vacances. Fins no fa gaire, tot s’aturava. Sobretot la producció de les fàbriques. I durant tot un mes. I les oficines quedaven desertes. I a Barcelona no es pagava la zona blava. Ara, ja no és tot buit a l’agost. No ho permet la globalització. Ni la precarietat laboral. Ni les necessitats econòmiques dels autònoms ni de milers i milers de famílies que no només no es poden permetre marxar de vacances sinó que l’últim que desitgen és descansar. Que necessiten treballar. Per sobreviure. Antònia Font és fruit d’una cançó d’estiu. S’estiu. La primera cançó popular del grup. Estiu del 1998: Antònia Font va recórrer la majoria de les festes majors de Mallorca. El públic xalava amb la cançó. I cantava la tonada: “És que estic de puta mare d’ençà que és en s’estiu.” Moltes coses són fruit d’un estiu. Sovint efímeres. Sovint profundes. Molt profundes. La primera bicicleta. La primera disco. Les primeres braçades al mar. La primera revetlla. La primera cervesa. La primera moto. El primer petó. El primer concert. El primer cop que et sents gran, més gran del que ets. El primer cop que et creus etern. I lliure. I feliç. Una felicitat que és immensa i que no és un desig imaginari. És una felicitat que es mastega i supura. I que després, durant tota la vida, anhelem. “Un home destapa i olora una crema aftersun, dragons i helicòpters desfilen un cel taciturn. Radien calentes freqüències solars, somien en fosforescències milers d’habitants”. Antònia Font, Milers d’habitants.

Moltes coses són fruit d’un estiu. Sovint efímeres. Sovint profundes. Molt profundes

‘Aftersun’