El mes “vital i enganxós”, que diuen Els Pets, és enguany un agost estrany

Doncs això, que mai un mes d’agost havia estat tan atípic. Tan únic. Tan diferent. I, segurament, tan calmat. El mes de l’allau de sopars, visites, viatges i excursions. El mes del mar i la muntanya, de càmpings i hotels, de caminades i voltes amb bicicleta. El mes d’allargar les nits fins que surti el sol, de pintar la casa, de fer endreça, de buidar les golfes i de fer net de les coses sobreres, de decidir què continuem guardant i què llencem. El mes de fer plans de futur, de somiar nous viatges i una vida més sana. El mes fer llista de desitjos, de visitar els amics que veiem poc, d’apuntar els llibres que voldrem llegir i les sèries imprescindibles. El mes de pensar el retorn a l’escola dels fills, de jeure sense pressa i de cuinar noves receptes. El mes de l’olor d’aftersun i el regust de sal a la pell cremada. I de l’olor de pluja al Pirineu. El mes “vital i enganxós”, que diuen Els Pets, és enguany un agost estrany. Estrany pel que hem viscut i ens queda per viure. El mes en el que ja no ens cal treure’ns les presses perquè venim de mesos tancats a casa. Estrany perquè anem tots amb mascareta pel carrer, el mar i la muntanya. Estrany perquè visualitzar el futur espanta i fa basarda. I és que espanten els diners, el retorn a les aules, la salut i la feina. Les frases que més he sentit aquesta primera quinzena d’agost: “D’aquí a quatre dies ens tornen a confinar”; “ara estem de vacances, però preparem-nos pel que vindrà després”; “encara no som conscients de l’hòstia que ens espera”; “tranquils perquè no podem fer res, el coronavirus l’hem d’agafar tots”. Aquest agost és això: el mes de la il·lusió convertit en el mes més incert. En el mes més apocalíptic. I combatre aquesta sensació col·lectiva no és gens fàcil. Perquè no sabem on trobar respostes que ens ajudin a caminar. Respostes que ens permetin alleujar l’angoixa i el patiment. I només ens queda abraçar-nos al somriure dels infants que viuen, de forma natural i sense haver de forçar una actitud personal, l’ara i aquí. Abraçar-nos a la seva vitalitat que s’arma del moment. De l’instant. Mentre xuten una pilota. Mentre es remullen eternament. Mentre volten en bicicleta fins que la caiguda del sol els avisa que ja és hora de tornar a casa. Mentre juguen amb els cosins o fan galetes al forn de casa. Nomes ens queda abraçar-nos a aquella idea tan poc sòlida però alhora tan reconfortant del “tot anirà bé”. Perquè potser no anirà tot bé, però haurem caminat durant aquests dies amb una mica més d’esperança. I haurem viscut un agost havent recuperat, com canten Els Pets, “la tendresa del món”.

El mes “vital i enganxós”, que diuen Els Pets, és enguany un agost estrany

Agost