Veus 1.000 estius i tens la sensació que tots són iguals. És l’efecte uniformitzador de les xarxes

la vida de l’agost d’ara sembla que té ben poc de feixuga i mandrosa / foto: Andre Sumida “Que arribi l’agost, feixuc i mandrós.” Cançó extraordinària. La que més m’agrada d’Els Pets. Agost. Nom d’una cançó i d’un disc sencer. I d’una reivindicació: valorar els petits detalls, les coses mínimes i essencials per ser feliç. Que són ben poques. Com expliquen Els Pets a la cançó: el record d’un amor d’estiu d’en Sisquet que, descamisat, diu adeu a la colla perquè “darrere de l’església”, d’amagat, l’espera, mig tremolós, “aquell petó que tindrà regust a sal de mar i a nit plena d’estrelles.” O com, ja sent pare, en Cesc obre els ulls després de la migdiada i observa com la seva filla “rebossada d’arena dorm al sofà” i pensa que “mai tindrà millor moment per anar a buscar la parelleta”. O com el senyor Francesc observa la gent passejar fent un tallat a l’ombra d’un cafè i arriba la seva dona, s’asseu de costat i “li estreny la mà pensant que el mar és com la vida, que no atura el ritme mai”. Petites coses. Petits grans moments. L’olor de la vida que només sentim quan és feixuga i mandrosa. I el temps passa. Com ha de passar. Quan ha de passar. El disc té 20 anys. I la vida de l’agost d’ara sembla que té ben poc de feixuga i mandrosa. I va molt ràpid. O això sembla. O així la volem mostrar. Carreteres plenes. Sempre plenes. Platges a rebentar de gent. Tots atapeïts i als mateixos llocs. Cues per posar la tovallola a les platges de Menorca. Mil fotos de Bali. Tothom a la muntanya per fer cims. I tothom als festivals de música. Tothom fent bici. I fent, fent i fent. De tot i molt. De tot i, encara que sembli increïble, el mateix. Mil opcions i més uniformes que mai. MIL ESTIUS TOTS IGUALSVeus 1.000 estius i tens la sensació que tots són iguals. És l’efecte uniformitzador de les xarxes socials. Demolidor. I irreal. Perquè és evident que hi ha qui no pot anar a Bali, ni a Menorca, ni a la Costa Brava. Ni pagar una entrada d’un festival d’estiu. Hi ha qui el treballa sencer. I qui té vacances però no pot marxar enlloc perquè els pares són grans i cal cuidar-los o perquè no té ni cinc i ja fa prou si pot pagar la llum, el sostre i la teca d’agost. Perquè així és l’agost de la majoria de gent d’aquest país. I està bé recordar-ho. Perquè les xarxes mostren un agost irreal. I m’agrada reivindicar aquell agost feixuc i mandrós d’Els Pets. El que ens duu a recordar els amors d’estiu, a observar com els fills es fan grans, a somiar un futur millor. El que ens permet donar la mà a les persones que més estimem a l’ombra d’un cafè a prop de casa pensant que el “mar és com la vida, que no atura mai el ritme”. I que cal pagar-la. I que per a la majoria, no és gens senzill.