Podem ajudar altres a no caure mai més en la temptació de fer allò que no hauríem de fer

Des del silenci que suposa l’aïllament a casa, mentre dura la pandèmia de coronavirus, queda temps per recordar situacions que, de cop, et venen a la memòria i tenies postergades. Soc filla de la guerra, vaig néixer el març de 1937 quan les famílies eren molt vulnerables, de manera especial en els pobles petits, on tothom es coneixia. Recordo la por, la gana i les poques possibilitats de tenir menjar. La gent es feia el pa, tenien un petit hort on collien aquelles verdures i patates que els ajudaven a sobreviure; un galliner, amb unes quantes gallines i un gall, per poder disposar d’ous; un porc per sacrificar, la carn del qual guardarien gelosament en lloc fresc. Gairebé ningú no tenia frigorífic. Existien sí unes neveres amb gel, on conservar les menges sobrants, i aprofitaven el foc per fer-ne un parell d’àpats. Els menús diaris consistien en escudella i carn d’olla que es limitava a: patates, pastanagues, ceba, api –tot productes de l’hort–, una pilota feta amb carn picada, alguns restes de pollastre i un os del garró per donar-li gust. Sabeu? Sempre em demanen per què no m’agrada l’escudella i carn d’olla ni per Nadal! Imagino que em suposen records de temps difícils, quan la vida no era fàcil. Hi havia un riu on anar a pescar peixos que tenien gust de terra: barbs i algunes carpes. Era el riu Llobregat, on les dones també anaven a rentar la roba. Si acluco els ulls, les veig encara amb una cabàs al cap amb la roba neta però xopa. Les dones treballaven a la fàbrica, n’hi havia dues: la de dalt i la de baix, mogudes per la força de l’aigua del riu. Recordo els tocs de sirena quan era hora d’entrar o sortir. Els homes treballaven al camp per procurar les menges de la família. Solien passar-hi el dia, molts camps eren allunyats. Les dones anaven a portar-los el dinar. LA TROMPETA DEL ‘SERENO’ Encara sento el remor de la trompeta de l’agutzil-sereno, per notificar: que havia arribat peix, a Casa la Mieta, la peixatera; que el senyor Metge –així el nomenaven– demanava a tothom que s’anés a vacunar; o que havien arribat comediants, que actuarien el vespre a la Plaça. Tothom hi anava i es portava la cadira. Eren temps difícils de postguerra, hi havia persones de tots els bàndols però quan calia ajudar, rara vegada no ho feien. Hi havia molta tuberculosi que provocava molts morts. Tothom era solidari quan algú tenia una necessitat. Jo en diria la solidaritat dels pobres. Nosaltres vivíem a l’Hostal que menaven la meva iaia i ma mare. Era una casa grandiosa amb moltes habitacions, un celler que em feia por d’entrar-hi ple de teranyines –i alguna rata–. Gallines i gall que et saltava damunt quan ens feien anar a recollir els ous. Conills i gallines per a ús domèstic. Recordo amb pavor veure com la iaia pelava un conill o com matava una gallina. Un dia em va demanar d’aguantar un pollastre mentre li clavava el ganivet. Mai no oblidaré l’espeternec que va fer, tant, que el vaig deixar anar i va esquitxar tot de sang. “Mai més!”, vaig dir. La gent s’ajudava, compartia el que tenia amb els que ho necessitaven. Eren temps de silenci, la por de la Guàrdia Civil que feia batudes a la recerca dels maquis, aquells que van perdre la guerra i romanien amagats als boscos i cases abandonades. Silenci perllongat després amb l’arribada del dictador que ens feia callar, no podíem pensar d’altra manera que la seva.... Són records de vida que suara em venien al cap pensant en la situació actual. No ens podem moure, de manera especial els vells... Ja no servim per als interessos de molts, com diu Trump a les seves darreres proclames. Els joves tenen prioritat, però que no oblidin que han arribat on han arribat gràcies als vells, la majoria dels quals no volem que els nostres fills i nets passin la nostra tragèdia. Penso que hem de compartir l’experiència. Podem ajudar altres a no caure mai més en la temptació de fer allò que no hauríem de fer. Tots tenim com sempre el nostre rol, no perquè ens ho manin sinó perquè és el que ara toca. Romandre a casa sense sortir, únicament per l’imprescindible. El maleït virus ha de desaparèixer, gràcies a la bona feina d’uns quants estudiosos, curiosament, catalans. Gràcies!

Podem ajudar altres a no caure mai més en la temptació de fer allò que no hauríem de fer

Aïllament contra la pandèmia