Nosaltres, a la nostra. L’objectiu és el dret d’autodeterminació. I, fins que no hàgim votat de manera vinculant, res no ens ha de bastar

Amb el PP al govern espanyol, l’Estat ha arribat fins a un punt d’arbitrarietat en la interpretació i l’aplicació de les lleis que, al final, ha creat una situació veritablement irrespirable a través de la judicialització de la política. La judicatura li va seguir la veta perquè els jutges que van intervenir en la instrucció dels avui presos polítics semblen ser de la mateixa corda. No és que des del govern es dictessin o s’orientessin les maneres d’actuar dels òrgans judicials, no... No calia...! Aquests ja estaven disposats a polititzar les seves actuacions de manera espontània i a estirar les lleis de tal manera que els fets es deformessin fins al punt de fer-los semblar allò que mai no van ser. Hem assistit i assistim encara a aquest espectacle de clara profanació de la democràcia amb una certa resignació, perquè ja hi estem avesats, al tracte discriminatori per part de l’Estat. Ara, però, hem arribat a unes cotes difícilment suportables, davant les quals ningú no hauria de quedar-se indiferent. Hem suportat, com un imponderable, aquesta manera de treballar del poder judicial, hem hagut d’acceptar astorats que els ministres que paguem amb els nostres impostos mentissin descaradament dient que les actuacions policials de l’1-O van ser proporcionades i que les imatges de la policia atonyinant ciutadans eren falses; ens hem hagut d’empassar que l’estat dilapidés 87 milions d’euros de propietat pública per dur a terme un desplegament policial completament inútil, mentre la guardiola de les pensions continuava en una situació més que precària; hem hagut de passar pel tràngol de veure com el poder judicial interferia en els més alts assumptes de manera decisiva i reiterada en la nostra cambra legislativa; hem vist com el rei, davant dels fets de l’1-O, en comptes de prendre una postura institucional d’arbitratge i de pacificació, s’arrenglerava políticament contra més de dos milions de ciutadans de l’Estat... Però, què més ha de passar? Hem protestat i els mitjans de comunicació han anat plens de totes aquestes notícies, que ens han indignat i han vingut a corroborar que l’Estat espanyol havia optat per intentar sotmetre més de la meitat dels catalans amb dret a vot en comptes de mirar de seduir-nos. I, per aconseguir-ho, no va dubtar a tractar de sufocar la nostra economia, la nostra cultura i la nostra capacitat de decisió a través de la por i de l’ofec econòmic i polític, fent actuar la justícia i promulgant un decret exprés per facilitar la sortida d’empreses de Catalunya, en comptes d’entrar a debatre idees, que és el que han de fer els polítics, que per a això els paguem. Tot això hem permès, impassibles, amb estoïcisme i amb una estratègia d’escrupolós rebuig de la violència, per més que hi hagi persones pacífiques empresonades, paradoxalment acusades d’haver actuat violentament. On són els intel·lectuals espanyols que haurien de protestar aïradament davant d’un atac frontal contra la democràcia? Se senten algunes veus digníssimes, com ara les de Bea Talegón, Ramón Cotarelo, Suso de Toro, Cristina Fallarás, el jutge Pérez Royo i alguns altres que s’han arrenglerat clarament amb les llibertats; però, és que no n’hi ha més...? És que estem tan sols? Estic convençut que no. Aquesta mateixa setmana ha corregut la notícia d’un manifest d’un grup d’intel·lectuals. Estic convençut que hi ha gent indignada a Espanya per totes aquestes coses. Persones que no estan per la independència del nostre país, però sí per la democràcia. No deuen ser una majoria, però n’hi ha. I cal que se’ls senti amb una veu alta i clara que protesti pel que és un atemptat no tan sols als catalans, sinó a les bases de la línia de flotació de la democràcia: la llibertat d’expressió, la separació de poders i l’estricta aplicació del Codi Penal, que ha de quedar reservada exclusivament als delinqüents comuns. I quan sento dir que Europa no actuarà fins que la seva economia no pateixi de manera clara i veig que tothom està disposat a acceptar-ho sense oferir la menor resistència, sento una profunda nàusea per aquesta passivitat. On són els periodistes estrangers que haurien de posar massivament la UE en un compromís que l’obligués a pronunciar-se? On són les manifestacions permanents de ciutadans demanant-li una intervenció política davant d’aquesta constant conculcació de drets de ciutadans de la Unió? On és aquesta Europa que havia de ser garant de la democràcia per als ciutadans que passen per formar part de les elits democràtiques del món? Cal denunciar sense treva la passivitat política de la UE, que li permet assistir impassible a tots aquests fets i fins a beneir-los amb el seu silenci o, en algun cas, de manera ben explícita. Cal posar-la contra les cordes perquè es vegi obligada a intervenir-hi de manera activa en defensa dels drets conculcats als catalans. No serà fàcil, però, quan no és capaç de reaccionar ni tan sols quan el Mediterrani va esdevenint, cada cop més, un vergonyant cementiri d’infortunats. Ara, la conversa entre Torra i Sánchez ens ha fet entrar en un to més suau, més balsàmic. Però no ens enganyem. La jugada del PSOE és intel·ligent. No fan com el PP, que actuava testosterònicament, com un toro que envesteix tot allò que es mou davant seu. El PSOE juga una mica més a seduir perquè sap que només li cal convèncer una petita part de l’independentisme que va votar el 21-D per desmuntar l’actual majoria. No ens deixarem atrapar en aquest parany, oi que no...? No oblidem la famosa frase de Josep Pla, especialment pertinent en aquesta ocasió: “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. Perquè Sánchez i el PSOE tampoc no tenen cap intenció de permetre la consecució de l’anhel sobiranista d’una majoria de catalans, que és votar. Votar “Sí” o votar “No”, però votar. El que Sánchez sembla haver acceptat concedir, a partir de la seva reunió amb el president Torra, és part del que ja era nostre i que el PP ens havia arrabassat. I ara vol fer-ho passar per concessions que no són tals. De moment, d’ençà que el PP ha deixat la Moncloa, ja tenim una nova suspensió del Constitucional; i PDeCAT i ERC temen que s’apliqui el que disposa la Llei de partits, pensada per combatre el terrorisme, que podria acabar amb la il·legalització d’aquestes formacions. No us sona a primera meitat del segle passat, això...? Em fa l’efecte que, amb maneres potser més suaus, però igual d’efectives, hem entrat en una mena de déjà vu que no presagia res de bo. Per tant, no ens deixem engavanyar. Nosaltres, a la nostra. L’objectiu és el dret d’autodeterminació. I, fins que no hàgim votat de manera vinculant, res no ens ha de bastar. Les darreres notícies sobre la retirada de les euroordres donen una nova oportunitat de rectificar. A veure què fan.

Nosaltres, a la nostra. L’objectiu és el dret d’autodeterminació. I, fins que no hàgim votat de manera vinculant, res no ens ha de bastar

Aire nou a la Moncloa?