Una reivindicació del valor de les coses petites

Imatge del film 'Perfect Days' de Win Wenders / (c) Koji Yakusho /Win Wenders (2023) Em va fer il·lusió saber que l’escriptora granollerina Alba Dedeu vindria al club de lectura de la Biblioteca Frederica Montseny de Canovelles a parlar de la seva novel·la La conformista. Havia llegit alguns articles sobre ella i, sobretot, una extensa entrevista que li va fer la Teresa Terradas a EL 9 NOU. El seu primer recull de contes, Gats al parc (Proa, 2011), va guanyar el Premi Mercè Rodoreda i el Crítica de Serra d’Or. Dos anys després, va publicar un segon recull, L’estiu no s’acaba mai (Proa, 2012). I si ha trigat gairebé 12 anys a tornar a publicar, ha estat per la seva feina com a traductora d’autors tan interessants com Natalia Ginzburg, Jane Austen, Carson McCullers, Alberto Moravia, Gabrielle d’Annunzio, Harriet Beecher Stowe o Grazia Deledda, de qui actualment està preparant una traducció de Cósima. Després de llegir la seva novel·la, em vaig quedar amb ganes de conèixer també els seus dos llibres de contes, i vaig anar a La Gralla per comprar-los, però el primer, Gats al parc, no estava disponible, i el vaig trobar de segona mà. La sorpresa va ser que quan em va arribar a casa vaig veure que el llibre estava dedicat. El meu dubte era si estava signat per l’Alba. La dedicatòria deia: “[...] espero que t’agradin molt aquests contes (I a veure si algun dia en fas una versió cinematogràfica d’algun d’ells, jiji...).” Em va semblar que el possible recorregut que havia fet el llibre fins arribar-me tenia el seu punt de màgia. En aquell moment tenia moltes ganes de saber qui ho havia signat, i tant de bo que jo en fos el destinatari, i pogués fer-ne una pel·lícula. I ja que parlo de cinema, diré que sempre m’han agradat les pel·lícules petites, aquelles en què no passa res d’extraordinari, però que ens parlen de la vida que tenim més a prop, com podria ser la petita història de l’Eva i el Pere, protagonistes de La conformista, que tenen una rostisseria a Barcelona. I em va venir al cap un personatge que em va emocionar profundament, l’Hirayama, aquell entranyable netejador de vàters públics a Tòquio, al film Perfect Days (2023) d’en Wim Wenders. Un home que gaudia observant la brillantor de la llum de les ombres creades per les fulles balancejades pel vent, perquè era una vivència que només existia una vegada, en aquell moment. A la novel·la de Dedeu, coneixerem tots els personatges des el punt de vista de l’Eva, que és la narradora. De mica en mica, anirem aprofundint en cada un d’ells. La veurem tres vegades embarassada, compartirem els seus neguits i dubtes, però també el seu desig de tirar endavant. D’entrada pot semblar que la història d’una dona que treballa a una rostisseria no hauria de tenir gaire interès, però a mesura que l’anem coneixent augmenta la nostra empatia amb ella. El valor de les coses petites, que Dedeu delicadament narra, m’ha portat a la memòria l’economista i escriptor José Luis Sampedro, un referent absolut a la meva vida, i autor d’aquell meravellós llibre que és La sonrisa etrusca (una altra història petita). Bé, doncs d’ell expliquen que, en un moment determinat de la seva vida, li van proposar ser ministre del govern espanyol, i ell els hi va preguntar que quin horari tindria perquè, a les 5 de la tarda, havia d’anar a buscar el seu net a l’escola. Aquesta era la seva manera d’entendre el món. A la vida de l’Eva, hi ha molts moments d’angoixa i temor, però també hi ha espai per a l’humor –Sampedro també n’era un mestre– que fa més suportables les situacions difícils. En citaré un, que em va fer molta gràcia. La parella –recordeu que venen pollastres a l’ast– va sortir a sopar i va demanar croquetes de pernil, però els hi van dir que no en tenien, i que haurien de ser de pollastre. L’Eva i en Pere es van mirar i, davant la mirada atònita del cambrer, van esclatar a riure i van demanar unes patates braves. Això també em va portar a recordar una pel·lícula que sempre m’ha fascinat, en la qual l’humor –molt britànic– forma part de la vida aparentment ordinària de Tim, el protagonista d’About Time (Una cuestión de tiempo, 2003) d’en Richard Curtis. Ell és un advocat que té la capacitat, heretada del seu pare, de viatjar en el temps i, per fer-ho, es tanca dins d’un armari o un espai fosc i prem els punys. Se’n val per seduir la noia de qui està enamorat, i també moltes altres coses. Ara bé, la seva vida cada vegada necessita menys fer aquests viatges perquè és molt feliç amb la seva dona i les seves filles, i a la darrera escena de la pel·lícula, mentre acompanya la seva filla a l’escola, fa aquesta reflexió: “Finalment, crec que he après la darrera lliçó sobre els viatges en el temps i, fins i tot, he anat un pas més enllà que el meu pare. Ara, la veritat és que mai no viatjo al passat, ni tan sols per un dia. Intento viure cada dia com si hagués tornat a aquell mateix dia en concret per gaudir-lo, com si fos el darrer de la meva extraordinària vida ordinària.” L’Eva no és una passatgera del temps, com el protagonista d’About Time, però el seu viatge per la vida li serveix per madurar. Per aturar-se i per prendre decisions. Ella té tres filles, com en Tim, però no es tanca en un armari per anar al passat o al futur, sinó que surt al carrer, s’esforça per sortir-se’n, i és capaç d’emocionar-se pel blau del cel i pel cant d’una merla davant del Palau Robert de Barcelona. I si aquesta fos l’escena final d’una versió cinematogràfica de La conformista, m’imagino l’Eva asseguda en un banc observant, entremig de les fulles dels arbres que tremolen, el cel. Com a banda sonora, amb els refilets de la merla de fons, dubtaria entre posar-hi Stairway to Heaven, de Led Zeppelin, o Like a Prayer, de Madonna, que són dos de les cançons que se citen al llibre. Ara bé, si aquestes no quedessin bé, sempre em quedaria el recurs del Perfect Day d’en Lou Reed. NOTA L’Alba em va confirmar que la dedicatòria l’havia escrit ella.

Una reivindicació del valor de les coses petites

‘Perfect Days’, amb dedicatòria