Tots hem d'agrair a Carla Simón que hagi posat als ulls de tothom el mèrit de la pagesia

Arran de l’èxit de la pel·lícula catalana Alcarràs al Festival Internacional de Cinema de Berlín, la Berlinale, dirigida per la catalana Carla Simón, se’n poden extreure algunes conclusions extracinematogràfiques. De primer, la catalanitat indiscutible de l’obra, parlada en el català occidental, si voleu, lleidatà. Tot en ella és català, que se n’assabentin d’una vegada els rotatius espanyols com l’ABC, El Mundo, El País, La Razón, etc. És clar que ho saben que és catalana però, quan els interessa, tot és espanyol. Que no em facin riure!

Alcarràs és un poble del Baix Segrià que està a menys de 20 quilòmetres en línia recta de Sarroca de Lleida, el poble de la meva mare. Alguna vegada he explicat com la família anàvem de Lleida a Sarroca en l’auto de línia de l’Alsina Graells, el meu pare i jo damunt la baca d’aquella andròmina, que trigava un munt de temps per aquelles carreteres polsegoses. Una de les parades era Alcarràs; encara no hi havia presseguers, no hi havien arribat les aigües del canal, a Sarroca encara l’esperen, “lo canal”. Entre Alcarràs i Sarroca hi ha Aitona amb els seus camps rosats per les flors dels presseguers a la primavera. Aitona per això s’ha fet famosa, Alcarràs ja ho és per la pel·lícula.

És clar, un servidor no ha vist encara la pel·lícula, però se n’han escampat tants detalls que goso parlar-ne. Endemés dels mèrits intrínsecs de l’argument, la directora i tots els seus col·laboradors, com els actors que són de veritat –no hi ha cap James Steward ni cap Ingrid Bergman, els d’ara no me’ls sé–. Crec que el moll de l’os del film és el futur de la pagesia, gran qüestió. Una família pagesa que es dedica a la recollida del préssec ha de veure com l’amo fa arrencar els arbres fruiters per posar-hi un parc de molins de vent perquè rendeixen més. Es tracta de substituir uns formosos presseguers per aquells molinets que destrossen el paisatge d’on els planten, quan, en aquest cas, hi ha alternatives per generar energia més neta.

De què hem de viure? Dels molinets o del camp? Tots vivim i continuarem vivint del camp, de l’agricultura i de la ramaderia, i no tan sols els pagesos. Cal que ho expliqui? Arribat a aquest punt recordo, i potser ja ho he recordat aquí alguna vegada, un article que el meu pare va escriure fa molts anys a la revista El Fiterol, que publicava l’esforçat Grup d’Acció Cultural de Llerona. Es titulava El cor dels pagesos. Ara no el tinc a mà, però puc recordar o mig imaginar el que hi deia. El pagès es lleva amb el sol a l’estiu i a la mateixa hora a l’hivern. La pagesa també, o abans. A l’estiu, al camp, el pagès para el sol tot rajant-li la suor. Ja ho sé: ara hi ha màquines, tractors o recollidores amb aire condicionat, però el pagès sempre plega cansat, el camp és dur. A l’hivern li surten panellons, com li surten a la pagesa, d’anar del fred a la llar de foc. Que això passava fa molts anys? Segons a on, sí. Però també hi ha pageses i pagesos a l’Àfrica, l’Àsia o l’Amèrica llatina. Que hem d’anar al producte de proximitat? Sí, aquí i a l’Àsia.

Però no tot són grans extensions on es poden conrear cereals i alguns productes. L’hort continua sent l’hort, el dels enciams, els tomàquets, les bledes, els espinacs, les carxofes o les pastanagues. I l’hort requereix braços per cavar, plantar, regar, adobar i collir. Altra cosa són les granges, siguin de porcs, gallines, conills o vaques. Que tot està molt automatitzat? Tot no! I els preus? A quan li paguen al pagès o al ramader? Quin preu ha de pagar el consumidor? Malgrat que hi ha algunes subvencions, sembla que entre el pagès o el ramader i el consumidor passa alguna cosa. Sí, producte de proximitat o del pagès al consumidor. O cooperatives. Sí, tot això està molt bé, però el pagès i la pagesa suen la carnsalada i això no té preu.

L’Ós d’Or de la Berlinale està molt ben donat i tots hem d’agrair a Carla Simón que hagi posat als ulls de tothom el mèrit de la pagesia, les seves cuites, la seva suor i ens hagi fet reflexionar sobre la necessitat de tenir cura del camp i dels pagesos. Tots vivim i viurem del camp! Tot el demés en són derivats.

El poble d’Alcarràs té també antecedents patriòtics heroics. El Primer d’Octubre de 2017, la seva gent es va enfrontar a la Guàrdia Civil que els volia impedir de votar de males maneres, però ells van ser els que van foragitar del poble als de la Benemèrita, que van sortir per cames. Ara, la seva pel·lícula els recompensarà, els farà honors arreu del món on serà projectada i subtitulada en la llengua de cada país, però el so de les paraules serà en català, dels catalans de la terra.