Les ales impliquen vol, impliquen moviment, i també impliquen que, si estan trencades, perdem mitja vida

Divendres passat vaig poder viure de prop un esdeveniment cultural molt bonic: el festival Plomes i Ales, al Centre Cívic Can Felipa de Barcelona, on diferents clubs socials de malalts mentals es van trobar per mostrar-se els uns als altres les seves creacions artístiques de teatre o dansa o cant. Persones especials compartint la cultura i la creació sota un títol que m’encanta, sobretot per això de les ales. Les ales impliquen vol, impliquen moviment, impliquen perspectiva i també impliquen que, si estan trencades, perdem mitja vida, perdem les nostres capacitats i els nostre talents. Ales que ens permeten enlairar-nos, no tocar de peus a terra, mirar per sobre de la mera realitat, buscar més enllà i també compartir. El que visc sempre quan comparteixo moments amb aquestes persones és unes ganes de viure infinites. De viure i de compartir i de ser com són, diferents, sí, però també iguals. En l’art, en la vida, en l’esperança. No em cansaré mai de dir que potser jo els ensenyo a frasejar i caminar dalt l’escenari, però ells m’ensenyen a mi a creure que, si un vol, pot; a creure que la il·lusió i l’esforç i el treball en equip valen més que moltes altres coses. Quins nervis compartits, quines ganes dalt l’escenari, quin esforç i quanta llum. I no, no parlo de la dels focus. Quina llum en ells i en les seves ganes de fer i ser. No sé si teniu a prop alguna persona que pateixi cap malaltia mental incurable. D’aquestes que s’enduen el número més alt de persones ingressades de per vida, sempre pendents d’un sistema o d’una família per funcionar perquè en la majoria de casos estan incapacitats legalment però vius, amb capacitats i voluntats. Canviant de tema, però seguint en el cor de l’assumpte, aquest dissabte 19 de novembre, al Teatre Auditori Llinars, s’hi pot veure Mare de sucre, un espectacle necessari i profund en què els actors són, precisament, persones d’aquest col·lectiu i el tema és ni més ni menys que el desig profund de ser mare d’una d’elles i com es pot fer, si és que s’ha de fer. Com queda la vida quan la vida és tan diferent? Com es pot volar quan les ales costen tant de mantenir obertes? Com? Doncs no hi ha més secret que continuar intentant-ho. Com amb el teatre. Pujar dalt l’escenari amb els recursos que tinguis i intentar volar ben alt. Gràcies per la lliçó d’art i de vida de tots i cadascun dels artistes de Plomes i Ales. I dels de Mare de sucre i de tantes i tantes persones titllades de diferents que són incombustibles, potents i meravelloses. Gràcies.