És tracta d'una família que gairebé ni arriba a família

Amb el vostre permís m’he permès de titular la columna sense l’article que, toponomàsticament parlant, hi pertocaria perquè volia començar per la planta i no per la localitat. Bé, en realitat volia fer un poti-poti de tot plegat, o sigui que això avui sortirà una mica del gènere fantàstic. L’anomenada Barceloneta sarda es diu com es diu per culpa de les algues –és el mateix cas que la platja de Cadaqués anomenada Port Alguer, allà pronunciat “port Duguer”–. La vila sarda és famosa per la bellesa i extensió dels seus arenals. Les algues en qüestió són unes d’anomenades fanerògames marines o espermatòfits, un nom ben curiós perquè deriva de sperma, que vol dir ni més ni menys que llavor. D’aquí a fer una paràbola sobre l’Alguer com a llavor o origen de la nació catalana hi hauria un pas, si no fos que aniria en sentit exactament contrari a l’històric (la vila fou conquerida per l’exèrcit de Pere el Cerimoniós al segle XIV, durant l’expansió catalana per la Mediterrània). De manera que no ho faré. Sí que reportaré, en canvi, l’existència d’una varietat de fanerògama anomenada algueró –suposo que deu ser més petita–, que ens connecta, ves per on, amb aquell cèlebre compositor que fou August Algueró –com que va triomfar a l’Espanya franquista es va haver de resignar a traginar tota la vida la versió castellana del nom, Augusto–, autor d’èxits com Tómbola, Penélope o Muy cerca de ti, sempre cantats per altres intèrprets. A la seva època va ser tota una celebritat, però un detall no gaire sabut és que es deia Algueró de primer i de segon cognoms, que ja és casualitat. El seu fill no va aconseguir mantenir el doblet, com és força lògic, però el nom sí, i encara el va transmetre al net, de manera que hi ha hagut tres generacions seguides d’Augustos Alguerons. I ja està. L’exploració filològica dels derivats d’alga s’acaba aquí. És una família que gairebé ni arriba a família, com es veu. Però com que avui això és un divertimento, ho arrodoniré amb un acudit d’aquells de lletraferit, que només ens fan gràcia a nosaltres. Vet aquí que dos filòlegs se’n van a la platja i mentre un pren el sol l’altre es posa a remenar la sorra a veure si hi troba res d’interessant. En tornar, el que estava estirat a la tovallola li demana: “Què, has trobat algo?”, i l’altre: “El mascle de l’alga”. Apa, doncs, ara que s’ha posat de moda, aprofiteu per anar a visitar els nostres germans d’ultramar, parleu-hi en català –els ajudareu en la seva difícil supervivència– i feliciteu de part meva, si el veieu, el senyor jutge.