La importància de dir prou a temps

Quan sapigueu que ha arribat l’hora de plegar, endavant, feu-ho / il·lustració: Edward McKinght Kauffer (1890-1954) / American Airlines Totes les coses tenen un final –o l’han de tenir– per força. Res no viu eternament. Tot té un límit. La corda tiba fins a un punt. El got vessa en una gota determinada. Hi ha una paraula final que tanca una història. És així. Soc partidària sempre de deixar les coses una mica abans que el límit arribi. Una mica bastant abans. Perquè ningú no vol llençar la corda perquè s’ha trencat: simplement volem deixar de sentir que tiba. Ningú no vol que l’última paraula sigui cridant, que la gota sigui massa gran i peti el got, i que el final o el comiat o l’espai siguin fruit d’un estirabot massa desafortunat. Per això, quan sentiu que la cosa es posa tensa, quan sentiu que esteu al límit, quan sapigueu que ha arribat l’hora de plegar, endavant, feu-ho. I feu-ho una mica abans del “no puc més!”; feu-ho quan el cansament arribi al 8 en una escala de 12; feu-ho a la primera que faci mal, no pas a la desena; feu-ho quan tingueu la intuïció que ho heu de fer, no la certesa. Permeteu-vos-ho perquè us cal. Ja sabeu del que parlo. Ho sabeu, sí. Hi ha moments que el cos, que els sentits, que tot plegat us avisa que ha arribat el moment d’aturar-se, de sortir, de canviar de parer, de buscar un altre punt de suport, de dir “adeu” o, amb sort, “fins aviat”. A vegades, cal parar per continuar. És així. Espero que sí, que hagi plantat bé l’emoció de la història perquè tot això que he escrit és per dir-vos que m’agafo vacances dels articles unes setmanes, que em calen, que la gota, la corda i el límit ja ho alerten i que espero que vosaltres també feu moltes i bones vacances i agafeu totes les forces que calen per seguir ballant! M’agraden les vacances pel mar, pels llibres, per les tardes de no fer res i perquè els dies a l’agenda es buiden de coses planificades i s’omplen de coses espontànies. També per les persones que veuré, pels llocs que coneixeré i pels que ja conec i em són refugi. I perquè sí, perquè serveixen per destensar la corda, buidar el got, allunyar el límit! Que així sigui! Tornaré al setembre amb nova novel·la publicada, més morena, més pobra de pasta i més rica d’experiències. I en tinc moltes ganes! Gaudiu molt! Allunyeu tots els límits! Bon estiu!

La importància de dir prou a temps

El límit