Un mestre i un alumne de Secundària no cal que s’estimin. N’hi ha prou amb una relació de respecte mutu

Una pedagogia pensada per acompanyar es distingeix d’una altra pensada només per instruir. Essent ambdues accions importants, la pedagogia de l’acompanyament és suau, té tacte i cerca el moment oportú per a cada acció; és creativa, valenta i constant. Una pedagogia de la instrucció pot ser molt eficaç, és repetitiva, fortament tècnica i dura i no requereix heroïcitat per part del mestre. Alumne i deixeble són paraules –emprades en femení o en masculí– que tot i referint-se a la mateixa persona tenen significats diferents. Cert que el que dic explica més la relació amb adolescents que amb infants. Els mestres tenen amb els infants una relació clara d’afecte in loco parentis, estimen els infants en lloc dels pares. Un mestre i un alumne de Secundària no cal que s’estimin. És a dir, no cal que tinguin una relació de gran cordialitat, n’hi ha prou que mantinguin una relació amable i de respecte mutu. S’espera que el mestre faci bé la feina de professor i sigui capaç de transmetre, del saber científic que posseeix, aquella part que cada alumne és capaç de fer seva. També s’espera que l’alumne vulgui aprendre. El mestre/professor ha de fer ús d’una dimensió científica, pedagògica i didàctica, també d’una dimensió moral i cívica perquè s’ha d’adaptar a cada moment, a cada grup d’alumnes i a cadascuna de les seves singularitats. Un bon professor no pot obviar cap d’aquestes dimensions. La relació entre mestre i deixeble va més enllà. Un deixeble és una persona que es troba molt propera al mestre, per l’autoritat que mostra, en el que sap i en el que és. Aquesta proximitat fa que el deixeble admiri al mestre, fins i tot desitgi seguir els seus passos. El mestre ha de ser mereixedor d’aquesta admiració. Aquest tipus de relació es pot començar a construir al final de l’escolarització obligatòria, en la postobligatòria i la superior i seria bo que el professorat d’aquestes etapes posseís vocació de mestre a ser admirat. En un món mancat de referents, en el qual els models a seguir solen ser artistes, futbolistes o youtubers, cal aprofundir el la relació mestre-deixeble. En la relació mestre-deixeble s’afegeix, a les dimensions que caracteritzen al bon professor, l’afecte i l’estima, allò que els grecs en deien àgape. Ha d’haver-hi amor, amistat. Amor al coneixement i amor al deixeble, com en la novel·la d’Unamuno Amor y pedagogia.