M’he atrevit a dir-li: “En Tomás està malalt, però vostè ha de sobreviure”

El dia era bo i suau. Venia del carrer i vaig trobar la Remei, la senyora Remei que li diem a l’escala. Vàrem caminar juntes fins al portal. En agafar l’ascensor, que és més lent que una tortuga, vàrem tenir temps de xerrar una mica. Va dir-me que el seu marit, en Tomàs, començava a mostrar les primeres evidències de la malaltia de l’Alzheimer i que ella ara en tenia cura tot el dia a casa. A vegades, em va dir, anaven a comprar junts però patia tota l’estona.

Un dia va anar a la doctora del CAP i aquesta li va donar quatre consells i li va recomanar que el portés al centre de la recuperació de la memòria. De moment, només els matins, i va dir que això els aniria bé a tots dos. La doctora també li va aconsellar que es cuidés ella, que s’apuntés a fer alguna activitat fora de casa. “Ara –em va confessar la senyora Remei–, estic més tranquil·la. Faig aiguagim i ioga.”

En Tomás, ara amb l’Alzheimer, no va ser mai un sant. Li agradaven massa les senyoretes i és cert que molt sovint treia el cap pel balcó i bavejava en veure les noies que tenim davant del bar del bloc de pisos. Noies, que jo dic mig amb pena, noies de fum i alcohol que es passen les hores esperant un client per omplir la butxaca.

Diuen les veïnes que en Tomás havia tingut més d’un embolic amb unes quantes dones i que la Remei hi havia patit molt, fet pel qual la seva filla, la Roser, era partidària que l’ingressés en una residència. La seva mare, però, exclamava que veure’l assegut al sofà amb la mirada perduda li trencava el cor i que encara no havia trobat el moment de fer-ho.

Un capvespre la senyora Remei em va trucar a la porta i em va dir que tenia l’home endreçat al llit i que volia enraonar una mica, que ho necessitava. Em va explicar que el seu marit ja no li buscava les pessigolles i que ella, encara que no ho semblés, era una dona ardent i que alguna nit s’escapava a ballar i a fer alguna copa i que no es tancava a res. Vaig entendre que tenia necessitat d’explicar-ho a algú. Per a ella, això era una experiència del tot desconeguda. Jo li vaig dir que feia molt bé i que cadascú a casa seva fa el que vol sense fer mal a ningú. I tot això ho xerràvem acompanyades d’una tassa d’infusió de menta, que les inspiracions augmenten. Vàrem acabar rient.

Ja més tranquil·les em va explicar que el seu cunyat, en Quico, també tenia Alzheimer, però que com que vivia en un poble petit no hi havia tants perills. Tot el dia passejava amunt i avall o escalfava el pedrís en companyia de l’Àngel, un gos que li feia d’àngel de la guarda.

Avui al migdia he coincidit novament amb la senyora Remei. Anava amb el cap cot i l’he vista preocupada. Hem quedat que quan tingués en Tomás endreçat al llit baixaria a casa i prendríem una tassa de menta. M’ha respost amb un somriure. Tot aprofitant el moment m’he atrevit a dir-li: “En Tomás està malalt, però vostè ha de sobreviure.”