És el primer dia que els bars estan tancats. El poble està apagat.

Dilluns 12 d’octubre de 2020
Tarda
Un parell de puputs passegen el seu plomatge marró rosadenc pel pati, picotejant per veure què troben. No tardaran a marxar cap al sud. Llegeixo mentre esmorzo. Torno a tenir mòbil, però he perdut la majoria dels contactes. Aprofito el dia per escriure. A la tarda juguem a cartes amb la família.

Dimarts 13 d’octubre de 2020
Migdia
Tornem de caminar, Venus és a prop d’una unglada de lluna nacrada. Rebo una carta de la Direcció General de Memòria Democràtica. El meu avi matern va escriure un diari personal durant la Guerra Civil. Fa un parell d’anys vaig fer l’intent de localitzar-lo. Tristament, continua desaparegut. Marta Rosique, diputada d’ERC al Congrés, s’ha assabentat per les xarxes que és una dels 196 inculpats pel tall a la Jonquera del novembre de l’any passat.

Dimecres 12 d’octubre de 2020
Capvespre
Ha plogut de matinada. Fa un sol enlleganyat. El meu cosí m’envia una fotografia de Sal Roja de la biblioteca de Corró, a les Franqueses, està recomanada. Continuo treballant a l’ordinador, ara més feliç. A la tarda cau un ruixat i pedra, a Sant Pere poca cosa; les Franqueses, la Garriga o Cànoves han quedat blancs.
Fa un any de la sentència del procés. Vaig assabentar-me’n a l’escola. En arribar a casa vaig menjar amb una esgarrapada i vaig baixar a l’estació de Llinars. Deien que els trens quedarien aturats a Sants. A cada parada, gent i mirades de complicitat. A Sants un formiguer i moltes estelades. No sé com ens vam encabir. El tren va continuar fins a la Terminal 2 del Prat i d’allà, a peu, seguint la multitud fins a la Terminal 1. Érem milers. Vaig quedar-me al pis de dalt. La imatge era colpidora. Hi havia molta policia i mossos. Va començar a ploure. De tant en tant hi havia corredisses a cops de porra o de pilotes de goma. Rebia i enviava algun missatge a la família. M’hi vaig quedar hores. La por es barrejava amb l’orgull de saber que era on volia ser. Tenia una entrevista telefònica amb la periodista Mònica Socías a Ràdio Torredembarra. Vaig allunyar-me de la concentració. Va ser absolutament impossible, tot i haver caminat mitja hora bona. Fosquejava. Sense saber on eren els més joves de casa, vaig tornar a la Terminal 2, amb l’esperança de trobar algun tren. Al cap de mitja hora, va arribar-ne un i aquella multitud va entrar miraculosament dins dels combois. Una hora i mitja més tard arribava a casa. No sé qui era Tsunami Democràtic, el govern espanyol crec que tampoc. Van cometre errades. Però van aconseguir mobilitzar milers de persones pacíficament en senyal de protesta. No podem fer-los responsables de la repressió física o judicial que han patit alguns dels manifestants, no seria just.

Dijous 15 d’octubre de 2020
Capvespre
El Turó de l’Home està enfarinat. Fa bastant fred. És el meu sant. M’he llevat aviat per fer coques de pasta de full farcides de xocolata amb coco ratllat per damunt. Recuperar molts dels contactes a partir d’una felicitació ha estat un autèntic regal. Fa 847 anys que va morir Peronella d’Aragó, la protagonista de Confidències d’una reina, la meva primera novel·la. Fa uns segles es pujava a l’ermita de Sant Elies a demanar aigua. I fa 80 anys de l’afusellament del president Companys. Escric mentre cau la tempesta.

Divendres 16 d’octubre de 2020
Migdia
Sortim a caminar, els camps fumegen per la inversió tèrmica. És el primer dia que els bars estan tancats. El poble està apagat.

Dissabte 17 d’octubre de 2020
Migdia
Fa sol. És l’aniversari de la meva germana. Una altra celebració ajornada.

Diumenge 18 d’octubre de 2020
Tarda
Sortim a caminar de bon matí. Acabo de llegir Claus i Lucas d’Agota Kristof. Un llibre dur de pair, emmarcat en l’Europa de la Segona Guerra Mundial. Hi ha un parell de reflexions de la novel·la que segurament la resumeixen: “Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.” “Li dic que provo d’explicar la meva història, però que no puc, que no soc prou valent, que és massa dolorosa per a mi. Aleshores, ho embelleixo tot i descric els fets no com van succeir, sinó com m’hauria agradat que succeïssin.” I penso en el que deia Víctor Espiga, metge i escriptor, fa uns dies: “No em puc treure del cap la idea que la generació dels nostres avis hauria complert les normes anti-Covid al peu de la lletra, i tot hauria estat més fàcil. La pandèmia també és el fracàs d’una generació (o dues) sense cap tipus de tolerància a la frustració.”