Sovint em pregunto on és la franja entre viure i escriure; quin hauria de ser l’equilibri entre aquest binomi

Dilluns 9 de desembre de 2019 Migdia És inevitable no pensar en tu, pare. Avui hauries fet 80 anys, en fa 15 que ens vas deixar. Quan la mort arriba de manera sobtada necessites un temps per entendre-la. És un temps en què el dolor t’esqueixa la carn i et protegeixes desplegant l’airbag de tots els records bonics. Necessites parlar-ne, aferrar-te a les seves paraules i als seus fets. I arriba un dia, que pots plorar i buidar la ràbia de l’abandó. I plores i plores, fins que les llàgrimes t’estoven l’ànima i te l’espongen, fins a adonar-te que és l’hora de construir la imatge real del que era i del que no era. D’enfadar-te pesant allò que no vas compartir i que t’hauria agradat compartir. Exfoliar de fantasies la memòria per vestir-la d’humanitat, perquè arribi un moment en què puguis entendre sense jutjar, sense dolor, sabent que tots som humanament imperfectes. I llavors, amb la serenor del temps, retornar a la memòria d’allò bonic, amb la venjança de saber que dins del record hi manes tu. Capvespre Reunió de feina engrescadora. El temps s’escola entre cafès. Nous projectes d’escriptura, noves il·lusions. Les rodes dentades de la màquina dels somnis llisquen amb lleugera ingravidesa. Dijous 12 de desembre de 2019 Migdia Els dijous acostumo a anar a l’escola, però avui és un dijous anòmal. Des de l’altell, veig el vent com despulla els plàtans de la carretera amb gasiveria, els expropia fins i tot dels branquillons. Els nius de garsa que hi són a dispesa i els petits margallons que han okupat els forats buits senten l’amenaça del desallotjament. Rere els vidres, el temps transcorre amb la distància estèril de l’espectador. Un dia sencer per poder dedicar-lo a escriure és un luxe, però que aquesta setmana en tingui dos és un tresor. Vespre Em capbusso en l’escriptura fins a oblidar el pas de les hores. Arriba el migdia, dino amb una esgarrapada i pujo a l’ordinador. De tant en tant emergeixo a la realitat. Baixo a la cuina i rampinyo alguna cosa del món real: una mandarina, un got d’aigua, un cafè o una mica de xocolata. I em torno a submergir. Vaig tot el dia amb un escafandre perfecte per bussejar entre fantasies: pijama, bata i sabatilles –la felicitat també és això. He avançat molt, però quan arriba el vespre i paro l’ordinador, m’adono que encara em queda una feinada per acabar el que m’he proposat per poder-ho entregar. Estic molt cansada, demà no aniré a caminar. Divendres 13 de desembre de 2019 Migdia Em poso a l’ordinador ben aviat amb el ferm propòsit d’acabar la feina. Encara és fosc, fa poc que han tocat les 7. Més tard haig de sortir per anar a comprar el regal del meu amic invisible, de manera que avui m’hauré de treure l’escafandre. Encara fa més vent que ahir. Un vent enrabiat que rebot tot el que troba al seu pas. Vaig a dinar a casa la meva mare, així no haig de pensar a fer-lo. Em queda feina per hores. Decideixo avisar que no aniré al sopar de l’escola, casualitat, avui en tenia dos, l’altre era dels voluntaris de la festa del Vilamagore. No acostumo a faltar a cap dels dos, però aquest any ha anat així. Vespre Sovint em pregunto on és la franja entre viure i escriure; quin hauria de ser l’equilibri entre aquest binomi, si és que n’hi ha d’haver. Mentre escric em sento més viva que mai, però sé que escriure és aquella addicció irrefrenable que t’arrossega a l’abisme, aquell cant de sirenes que et fa oblidar de moure les cames, sento el formigueig. Baixo fins a la cuina i torno a pujar, però són massa hores. Aquella sensació de felicitat que sents quan acabes una feina i l’envies, es barreja tossudament amb les ganes de continuar revisant allò escrit laberínticament sense cercar el final. Diumenge 15 de desembre de 2019 Capvespre Es tanca la Conferència de las Nacions Unides sobre Canvi Climàtic de 2019 amb decepció per a molta gent. Em sembla indignant que no s’hagi arribat a acords més ambiciosos per reduir i alentir els efectes del canvi climàtic. Vull continuar pensant que en algun moment els governs reaccionaran, però francament, costa. Al migdia hem fet la cantada de nadales de l’escola davant de l’ajuntament. Hi ha hagut anys que ens ha fet un fred d’escàndol, avui hi havia gent amb màniga curta. M’agrada molt que faci bon temps, però això no és del cas. Dia de Marató, dia de solidaritat. Dia de pensar en aquelles malalties minoritàries que quan hi posem cara fan molt més mal.

Sovint em pregunto on és la franja entre viure i escriure; quin hauria de ser l’equilibri entre aquest binomi

Amb la venjança de saber que dins del record hi manes tu